El carrer i la llei

La Vanguardia en català | 13/09/2014 - 00:00h


Fernando Ónega


Començo anotant una impressió: de cop i volta, en menys de 24 hores, ha canviat la contemplació mediàtica de Catalunya. Fins a la Diada del 2014 hi havia un clima (no dominant, però sí perceptible) de menyspreu envers el que es presentava com un grup d'exaltats separatistes seguits per un públic que es deixa seduir per una cosa irracional i, sens dubte, il·legal. Hi ha centenars de testimonis publicats en aquest sentit i un fons amb aquest so en les paraules de responsables polítics estatals. Ahir aquest to va canviar. Almenys es va admetre que la V havia estat massiva. Es va assumir la importància del desafiament, com se'n sol dir. El meu resum és que aquesta Diada va despertar Espanya. Segurament la va commoure.

Canvio, per tant, de sensibilitat. Fins on arriba? No se sap. De moment, l'únic que és cert és que Artur Mas va rebre i va acceptar l'encàrrec de treure les urnes el 9 de novembre. L'altra part, la de Rajoy, està massa instal·lada en els seus principis legals per canviar, i menys a tanta velocitat. Una situació així només condueix a la insubmissió de la Catalunya política i a la imposició de l'Estat: el pitjor escenari. Però tan previsible que ja no espanta el plantejament; el que espanta és la incapacitat dels responsables per abandonar les seves numantines posicions, parlar i trobar una sortida. En el pitjor dels casos no la troben, però el que és greu és que no ho intenten.

El diagnòstic s'agreuja per dos conflictes que han renascut: els conflictes de legitimitat i sobirania. La relació Catalunya-Espanya no ha estat mai plenament cordial, ni en els temps de lluna de mel de Pujol, ni en els suports mutus de Zapatero i el tripartit. Sempre hi ha hagut una punta de desconfiança. Ara bé, els conflictes es plantejaven i el TC dictaminava sense més problemes que l'idioma a l'escola. Ara en tenim dos de nous: el que enfronta els dos parlaments, el català i l'espanyol, i el que des de dijous enfronta el carrer de Catalunya i la llei de l'Estat.

Aquest últim és el que va saltar a la Diada. Carme Forcadell va dir que "un tribunal de partit" (així va anomenar el Constitucional) no pot imposar-se a un poble. Josep Rull ho va assumir ahir davant Carlos Herrera: "El Tribunal Constitucional no pot frenar la voluntat d'un poble". Ja es va plantejar quan aquest TC va corregir ("va ribotar", diria Alfonso Guerra) l'Estatut que Catalunya havia aprovat en referèndum, però ara es presenta com a part substancial per a la desobediència civil: el carrer pot més que una institució; el clamor del carrer és més legítim que la decisió d'un tribunal de garanties. Aquesta és la base, això és el que legitima la insubmissió.

Des del punt de vista jurídic és difícilment sostenible. Des del punt de vista polític, així es fa una revolució. No veig Rajoy dient "He rebut el missatge", com Felipe González després de la seva primera vaga general, però tampoc no veig Mas deslliurant-se del mandat de Forcadell ni Junqueras renunciant al somni de ser el llibertador. Només veig que caldria intentar la tercera via que Duran Lleida va imaginar i va oferir. Però, esclar, només és una visió personal.