Escòcia té la paraula

Aquí no estem parlant de cap Estat recent; parlem de desfer una unió que va néixer fa tres-cents anys

La Vanguardia en català | 13/09/2014 - 00:00h


Carles Casajuana


Independentment de quin sigui el resultat, el referèndum escocès de dijous de la setmana entrant suposa un clau més al taüt d'un dels principis bàsics de l'ordre europeu establert en acabar la Segona Guerra Mundial, el de la inviolabilitat de les fronteres. Fins ara, tots els canvis de fronteres de 1945 ençà han tingut alguna mena de justificació que permetia salvar el principi, almenys sobre el paper. Però a partir d'ara serà molt més difícil.

Fem una repassada ràpida. Primer van ser els països que pertanyien a l'antiga Unió Soviètica. La desintegració del vell imperi comunista va conduir al naixement d'una dotzena llarga d'estats, entre els quals Ucraïna i els tres bàltics. La justificació era fins a cert punt senzilla. Tots eren estats teòricament independents dintre de la Unió Soviètica. Sobre el paper, doncs, no hi havia hagut cap canvi de fronteres. A més, tractant-se de l'ensorrament d'un imperi totalitari, qui havia de vessar cap llàgrima?

El pas següent va ser el del divorci amistós i consensuat entre la República Txeca i Eslovàquia, però es tractava d'un país que només existia de la Primera Guerra Mundial ençà, de manera que l'assumpte no era greu. A més, si les dues parts hi estaven d'acord, qui s'hi podia oposar?

Tercer pas: la desintegració de l'antiga Iugoslàvia. Aquí la justificació va ser que es tractava d'un Estat artificial, vinculat al comunisme, i que la guerra entre les nacions que l'integraven, una guerra que reproduïa enfrontaments seculars, feia impossible mantenir la convivència.

Fins aquí, el consens era que els canvis de fronteres eren resultat de l'esfondrament del comunisme i que, per tant, no afectaven de debò el principi d'intangibilitat. Quart pas: Kosovo. Aquí la justificació va ser l'opressió sèrbia. ¿No s'havia vist la comunitat internacional obligada a intervenir per defensar els kosovars de la repressió ferotge del govern de Belgrad encapçalat per Milosevic? Com havien de continuar formant part del país? Següent pas: l'annexió russa de Crimea, que no compta perquè no ha estat acceptada.

Comparat amb tots aquests casos, el d'Escòcia és molt més difícil de justificar. Aquí no estem parlant de cap Estat recent. Parlem de desfer una unió que va néixer fa tres-cents anys. La justificació òbvia, que Escòcia és una nació i que si se separa haurà estat perquè els escocesos ho hauran volgut, no serveix. Perquè admetre-la implicaria admetre el dret de totes les nacions que ho desitgin a tenir un Estat propi, que és just el que el principi de la intangibilitat de les fronteres nega.

Lògicament, si guanyés el sí i es produís la secessió, de seguida es trobaria la manera de justificar-la. Es tornaria a parlar d'una separació pactada democràticament, consentida per les dues parts, i s'insistiria que el Regne Unit és un Estat plurinacional i que Escòcia sempre ha estat una nació. Ara bé, a partir d'aquí caldria decidir tot un seguit de coses que posarien en dubte l'ordre existent.

Per començar: continuaria Escòcia dintre de la Unió Europea, com un nou Estat membre? En principi, cal imaginar que no, com han dit i repetit totes les autoritats consultades, perquè quan la secessió es consumés Escòcia es convertiria en un nou Estat i hauria de demanar l'ingrés. Però, ¿aquest ingrés seria un ingrés xàrter, saltant-se la cua, tenint en compte que Escòcia és avui part de la Unió i, per tant, compleix tots els requisits per continuar-ho sent? O no? I, en cas negatiu, en quina situació quedaria? Fora del mercat únic, també? O passaria a ser una mena de membre passiu de la Unió, integrat de facto però sense representació a Brussel·les ni en cap dels òrgans de decisió?

Més preguntes: i l'OTAN? Deixaria Escòcia de ser-ne part? Una altra: podria continuar utilitzant la lliura esterlina o hauria de crear una moneda pròpia? Més: com es repartiria el deute entre Escòcia i la resta del Regne Unit? Què passaria amb els actius comuns, com els museus, les propietats de les ambaixades a l'exterior, etcètera?

Durant els dos anys previstos per les negociacions de separació, el principi de la intangibilitat de les fronteres seria qüestionat contínuament. Naturalment, si el resultat és negatiu -i és probable: cal recordar que al Quebec, l'any 1995, hi havia sondejos que donaven uns quants punts d'avantatge al sí i, al final, va sortir que no- moltes d'aquestes preguntes es quedaran sense resposta.

Però, en si mateixa, la celebració del referèndum ja és una resposta molt eloqüent a la pregunta clau. Als estats democràtics plurinacionals cada vegada els serà més difícil oposar-se a la secessió d'una de les nacions integrants si els seus ciutadans ho volen. Els escocesos tenen la paraula.