Cameron i la tercera via

El 'premier' britànic és un radical amb els peus "fermament plantats en l'aire"

La Vanguardia en català | 14/09/2014 - 00:00h


José Antonio Zarzalejos


Els independentistes escocesos podrien imposar-se en el referèndum del proper dia 18. Al marge d'altres consideracions, la secessió d'Escòcia del Regne Unit suposaria una nova realitat política que transcendiria els interessos britànics de tot ordre i impactaria sobre l'statu quo de la Unió Europea, l'Aliança Atlàntica i les Nacions Unides. I tindria a Espanya una derivació psicològica: insuflaria a l'independentisme català -en menor mesura al basc- una dosi de moral en el trànsit en el qual, malgrat l'èxit popular de la Diada, més ho necessita. Perquè una cosa és el vigor del secessionisme i una altra, diferent, el procés polític per implementar-lo. L'independentisme té vida pròpia; el procés, és agònic. I qui no entengui aquesta diferència acabarà sumit en la frustració.

De fet, la connexió Escòcia-Catalunya incideix també en l'àmbit de la subjectivitat col·lectiva i en la capacitat referencial del que succeeixi a la gran illa. Espanya té una Constitució escrita i de normativitat directa en els aspectes dogmàtics. La Gran Bretanya no en té i es regeix pel constitucionalisme consuetudinari i per un cos legal que ha format, per acumulació, un bloc de constitucionalitat molt flexible. Ni els pactes de convivència britànics són com els espanyols, ni la història de la Gran Bretanya té semblances amb l'espanyola, tret que els dos estats disposen d'un règim de monarquia plural.

A la situació que viuen els britànics s'ha arribat, no pel purisme democràtic de David Cameron i l'habilitat, suposadament múrria, d'Alex Salmond, sinó per la radicalitat del primer i l'astúcia del segon. El premier respon a l'estereotip d'un home radical que, com va dir Franklin D. Roosevelt, "és algú amb els peus fermament plantats en l'aire". Allà els tenia l'anglès quan, amb arrogància, va optar per un referèndum vinculant que en comptes d'oferir tres possibilitats, com proposava Salmond, només plantejava una alternativa: sí o no a la independència. Cameron va poder però es va negar a posar una pregunta segurament guanyadora: sobre la devolució de màxims poders al Parlament de Holyrood.

Va creure el polític tory que incrementant l'aposta la guanyaria, asfixiant de passada el laborisme i obrint-se un passadís en la consideració dels escocesos que detesten els conservadors fins al punt que només aporten un escó a la dreta a Westminster. I, com a bon radical, Cameron va continuar impertorbable suposant que als escocesos -sense lliura esterlina, sense Corona i sense reconeixement internacional- se'ls encongiria la samarreta en percentatges aclaparadors. Matusser fins i tot en l'estratègia de seguiment del procés escocès no es va ajudar d'Ed Miliband i es va limitar a lliurar a un laborista opac, Alistair Darling, la gestió de la negativa a la secessió. La campanya del no va començar amb brillantor ("Better together") i està acabant amb un mercadeig antiestètic.

Diumenge passat una enquesta del The Sunday Times va desencadenar el pànic a Londres, matisat els últims dies. Per la qual cosa el premier -a qui li ha crescut l'extremista UKIP tant com l'hostilitat dels seus socis en la Unió Europea i el desafecte d'un nombrós grup dels seus parlamentaris en els Comuns- ha hagut d'oferir al separatisme el que Salmond, no sense raó, ha considerat ara com un "suborn": si Escòcia rebutja la independència hi haurà devo-max que era la veritable aspiració del líder de l'SNP, ben conegut pels gestors espanyols d'Iberdrola, Santander, Ferrovial i altres companyies espanyoles instal·lades a Escòcia. El que Cameron es va negar altivament a considerar l'octubre del 2012 -articular una tercera via, en definitiva- se li presenta com l'últim i únic instrument de persuasió perquè els votants secessionistes d'Escòcia deixin de ser-ho.

Ateses les circumstàncies, i passi el que passi el dia 18, Salmond i l'SNP ja han guanyat la partida perquè, o obtindran una majoria per a la secessió -encara que reduïda i per tant de molt difícil gestió- o aconseguiran amb la negativa a la separació un nou Estatut amb àmplies facultats polítiques i fiscals. El no, encara que sigui a la manera quebequesa, per la mínima, és el que possiblement succeirà dijous vinent, tret d'una sorpresa majúscula. D'Escòcia s'hauria d'extreure una lliçó d'aplicació general: hi ha radicalismes pretesament democràtics que arrelen en la irrealitat, en simples subjectivitats, com hi ha també hermetismes que driblen els problemes però no els resolen. D'això últim caldrà parlar a Espanya el 10 de novembre si aleshores han cessat els desafiaments a la Constitució i a l'Estat, i no s'escindeix de manera malintencionada la legitimitat de la legalitat.