'Mande firmes'

Vestida de Chanel i socialisme, va tornar per explicar la sòrdida veritat de la Catalunya sobiranista

La Vanguardia en català | 14/09/2014 - 00:00h


Pilar Rahola 


Potser aquest gust per manar li ve de la seva època de ministra de Defensa, quan la seva embarassada figura posava ferma la soldadesca. En aquells temps es va guanyar la simpatia de molts, perquè la barreja de maternitat i poder militar traspuava progrés. A més, hi havia arribat gràcies al vot català massiu, que contra el PP vivia millor, i es va creure que la noia seria un dic de contenció. Era una catalana a Madrid, i malgrat que el socialisme espanyol mai no va mostrar una cara amable cap a les reivindicacions de Catalunya, era d'esperar que la Carme seria sensible al poble que tanta confiança li havia atorgat.

La cosa es va truncar tan aviat, com aviat vam veure que Catalunya sols havia estat un trampolí per arribar a Ferraz, allà on mana qui mana. Va ser així com la Carme es va convertir en Carmen, va fer el seu bateig de candidata en terres andaluses, no fos cas que el català li contaminés la puresa ideològica i... la imatge, i quan els seus companys li van donar l'adéu molt bones, va partir cap a Miami a reflexionar sobre la vida i les seves coses, mentre el seu partit es dessagnava.

Vestida de Chanel i socialisme, va tornar per explicar al món la seva veritat, i aquesta no podia ser cap altra que destapar la veritable cara de la sòrdida Catalunya sobiranista, farcida d'integristes i fanàtics que persegueixen els que no pensen d'aquesta manera, talment ferotges comissaris polítics. Verbigràcia de la seva gràcia, Espanya ha pogut saber que a Catalunya es viu una situació infernal, que els que pensen com ella són proscrits i que l'aire fa olor de sofre. El curiós és que no ha explicat com es concilia l'haver estat massivament votada en aquesta pèrfida terra amb el panorama de segregació que dibuixa. I tampoc no està clar on resideix, perquè en aquesta Catalunya fosca els del seu costat són a tots els micròfons grallant amb alegre desmesura.

En suma, la suma d'una traïció. Una traïció a la veritat, manipulant la realitat catalana i apuntalant la demonització d'una causa només perquè els seus interessos personals necessiten aquesta munició. Patètic que intenti arribar a la cúpula del seu partit manipulant, embrutint i mentint sobre la seva terra. Una traïció als valors de concòrdia que diu defensar, perquè és evident que amb aquestes alforges és impossible viatjar junts ni a la cantonada. Sens dubte, és gasolina per al foc. I una traïció a la seva terra, una terra de barreges, amb gent de moltes procedències i cultures, capaç de conciliar sòlides voluntats comunes.

On és aquesta Catalunya agressiva i intolerant que dibuixa? Potser s'hauria de passejar una mica més per la Diada i menys per Serrano. I, sens dubte, seria millor tornar al Miami Herald, i deixar les portades del Madrid irredempt. En fi, trista derivada per a Carmen Chacón, l'ambició de la qual per arribar a tot arreu l'acabarà deixant en terra de ningú.