Política | La qüestió catalana Els paral·lelismes amb Escòcia

El sobiranisme català, com l'escocès, intenta seduir el votant de centreesquerra prometent-li un escenari polític sense el seu principal antagonista: la dreta estatal

Un món perfecte

Edició impresa Política | 14/09/2014 - 00:00h

Carles Castro
Barcelona


UN REBUIG EXTRAPOLABLE L'esquerra escocesa somia no tornar a ser governada mai més per una altra Thatcher
LA INCÒGNITA A CATALUNYA El tradicional vot a les generals de PSC i ICV, un enigma de dos milions d'efectius
LA CLAU A ESCÒCIA El decantament de l'antic votant laborista impulsa el sí en la consulta escocesa


Les fantasies polítiques poden ser molt seductores. I, a més, no neixen de la casualitat. De fet, la simultània febre sobiranista que afecta Escòcia i Catalunya ha posat en descobert uns paral·lelismes sobre la potència política dels somnis que tampoc no semblen fruit de la casualitat i que podrien tenir efectes similars.

En el cas escocès, el tram final de la campanya cap a la consulta del 18-S està veient alterades les previsions a causa del sobtat decantament d'antics votants laboristes, inicialment contraris a la separació i que constitueixen una històrica majoria electoral a Escòcia (sobretot en les eleccions al Parlament britànic, amb percentatges gairebé sempre per sobre del 40%). Així, doncs, en aquest moment, el sí a la independència avança justament gràcies a què el suport a la secessió creix entre els votants tradicionals del centreesquerra, atrets, segons algun sondeig, per la promesa d'un món en el qual, mai més, no serien governats pels conservadors britànics. Una antipatia secular que es reflecteix en els pèssims resultats de la dreta britànica a Escòcia (que amb el sistema majoritari obté un sol escó, o de vegades cap, sobre 60).

El decantament a favor de la independència de certs grups aliens a la retòrica nacionalista respondria, per tant, al pes de la identitat ideològica del territori. És a dir, més enllà dels presumptes greuges culturals, fiscals o competencials, a l'hora de decidir el vot en una consulta territorial pesaria també la distància ideològica respecte al poder central quan aquest poder es troba en mans d'una formació política antagònica (en aquest cas el Partit Conservador britànic). El record de la senyora Thatcher ("aquella dona horrible", segons els seus detractors) i de les seves inflexibles polítiques de desmantellament de sectors econòmics considerats obsolets continua present en el subconscient col·lectiu dels escocesos. Esclar que tots els països podrien trobar figures d'una aspror similar.

En el cas català, els desencadenants de la mobilització sobiranista tampoc no semblen fruit de la casualitat. O potser és casual que sempre que governa el PP a Espanya, l'independentisme català acabi creixent electoralment? I aquest creixement coexisteix fins i tot amb un simultani desplegament del vot d'esquerra d'àmbit estatal a Catalunya (com evidencien els successius comicis). La raó d'aquests paral·lelismes podria trobar-se, com a Escòcia, en l'existència d'una identitat ideològica catalana diferenciada de la resta d'Espanya, clarament orientada al centreesquerra i que podria tenir la seva influència en l'actual expansió sobiranista. De fet, des de la transició, Catalunya ha exhibit una visible sintonia amb les ofertes d'esquerra, encara que només fossin com a contrapunt a una dreta espanyola que sempre ha mostrat més dificultats per comprendre i gestionar el terreny trencadís de les identitats peninsulars.

Aquesta és la realitat (vegeu els gràfics adjunts), i encara que la societat catalana és segurament més complexa que l'escocesa, el pes del vector ideològic podria explicar en part l'inèdit auge de l'independentisme a tots dos països. Dit d'una altra manera: a Escòcia la decantació sobiranista del votant clàssic del centreesquerra està posant en perill la victòria folgada que preveien els unionistes britànics, mentre que a Catalunya el nombrós espai de centreesquerra continua sent un enigmàtic viver de vots que encara no s'ha expressat en tota la seva dimensió davant una eventual consulta o en unes eleccions plebiscitàries.

El misteri rau en què el desplegament màxim d'aquest espai de centreesquerra coincideix amb unes taxes de participació, molt superiors al 70%, que encara no s'han registrat mai en unes eleccions autonòmiques. És veritat que el PSC ha tornat vots de les generals a CiU, Esquerra, ICV o fins i tot a Ciutadans (que podria ser una marca de substitució per al sector més jacobí de l'antic sufragi socialista de les legislatives). Però l'avenç de totes aquestes forces no cobreix les pèrdues del socialisme català. Sense oblidar que, fins ara, PP i C's no han reunit mai en les autonòmiques més vots dels que va sumar Aznar a Catalunya l'any 2000.

En definitiva, Catalunya continua acollint un viver de vot de rebuig del PP que encara no s'ha manifestat en les autonòmiques perquè les opcions de govern dels populars en aquests comicis són nul·les, però que en un escenari de bipolarització podria reaparèixer i fer-ho en una direcció escocesa. De fet, el món virtual de les enquestes reflecteix un suport al sí en un hipotètic referèndum que va més enllà de l'espai nacionalista.

Potser passa que alguns electors, a Glasgow o a l'Hospitalet, somien amb el seu particular món perfecte en el qual mai més no tornarien a ser governats per una dreta estatal que ells associen amb les retallades i el conservadorisme.