Tres reflexions sobre la Diada

Comencen vuit setmanes decisives per calibrar la maduresa democràtica de l'Estat espanyol

La Vanguardia en català | 15/09/2014 - 00:00h


Xavier Antich


El panorama de la Diada del 2014 deixa al seu darrere una realitat incontestable: la mobilització ciutadana més gran que ha tingut lloc a Catalunya. La dada no pot ser ignorada i, en un sistema democràtic, és lògic que tingui conseqüències polítiques. No és inoportú aplicar la metodologia analítica a través de tres enfocaments.

Abans de la Diada. Una setmana abans l'International New York Times, publicava una editorial insòlita ("Scotland's identity, put to a vote"). Parlant del referèndum d'independència a Escòcia, incloïa algunes consideracions sobre el cas català que haurien de ser ateses. Especialment, el final del text: "És testimoni dels valors democràtics a la Gran Bretanya i a Espanya, on una votació sobre la independència de Catalunya està programada per al novembre, que la qüestió pugui ser plantejada al poble pacíficament, en dur contrast amb la campanya armada de Rússia per castigar i desmembrar Ucraïna per intentar sortir de l'òrbita del Kremlin". L'editorial valorava "els valors democràtics" a Espanya, ja que, en un context de molt fortes conviccions democràtiques com el nord-americà, és completament impensable que l'exercici d'un dret fonamental en un Estat democràtic, com és votar sobre el que la ciutadania reclama, no pugui dur-se a terme. Els Estats Units tenen, amb França, més de dos segles d'experiència continuada en l'exercici dels processos democràtics i, per tant, en comparació amb la molt recent experiència democràtica de l'Estat espanyol, la seva lliçó té el valor d'argument d'autoritat.

La Diada i la seva recepció. Si s'analitzen objectivament, desapassionadament, els tractaments mediàtics de la Diada, dues consideracions salten a la vista. En primer lloc, comparant el tractament que s'ha donat en la premsa catalana i en la editada a Espanya -concentrant-nos en aquest cas només en els grans mitjans amb seu a Madrid- crida l'atenció un aspecte enormement rellevant: mentre que els mitjans catalans (La Vanguardia, El Periódico, Ara i El Punt Avui), malgrat els matisos propis de la lògica diversitat de punts de vista, han informat sobre el que va passar, explicant els fets i aportant una clara pluralitat informativa, analítica i opinativa, que comprenia totes les posicions en litigi, en el cas dels mitjans amb seu a Madrid (El País, El Mundo, ABC, La Razón) destacava el que podríem anomenar excés hermenèutic: la lectura dels titulars de portada, així com dels articles a l'interior, oferia, sobretot, una interpretació dels fets, segons la ideologia pròpia de cada capçalera, més que no pas una informació descriptiva dels esdeveniments.

Tot això trufat de posicionaments obertament hostils contra la concentració de la Diada, contra els seus lemes i les demandes dels manifestants, i amb alguns dels tòpics amb els que, en els últims anys, s'han desqualificat les aspiracions de part de la ciutadania de Catalunya. Així, tornaven a aparèixer alguns dels termes fetitxe que han contaminat la discussió en els darrers anys: "holocaust", "activisme extremista" (El País); "fantasia separatista", "l'absurd i il·lusori del desafiament separatista", "projecte excloent", "violència de persecució", "fustigació" (La Razón); "arguments purament viscerals", "tergiversació de la Història", "fabulació pueril", "moviment profundament antidemocràtic" (ABC); "descarat exercici de cinisme" (El Mundo). A part de la insistència en alguns tòpics enverinats: "la divisió de la societat catalana" (El Mundo); la comparacions amb "les dictadures" i "els règims populistes", "des dels peronistes fins als nord-coreans, dictadors, demagogs, populistes i cabdills de tot pelatge" (ABC); i afirmacions que posen els cabells de punta: "Ahir, Barcelona va ser una ciutat assetjada" (La Razón). En tots ells, com es pot endevinar, quedaven completament silenciades les veus i les raons dels manifestants.

En segon lloc, ha estat molt il·lustratiu comparar el tractament d'aquests mitjans madrilenys amb el que ha ofert la premsa de referència internacional (The New York Times, The Guardian, Financial Times, The Wall Street Journal, Figaro, Le Monde, Libération, Süddeutsche Zeitung, Frankfurter Allgemeine, Die Zeit, Die Welt...). Tots aquests diaris (els textos estan disponibles a internet) han fet el que s'espera de mitjans seriosos en països democràticament madurs: abans que imposar el seu punt de vista ideològic, intentar comprendre l'esdeveniment. De quina manera? Descrivint el que va passar, presentant les raons de la mobilització, fent història de les reivindicacions, donant veu als protagonistes de la Diada, dibuixant els escenaris possibles i les seves dificultats. Una lliçó de periodisme.

Després de la Diada. Per a qualsevol observador atent i sense prejudicis, aquesta Diada ha estat el prolegomen a la consulta del 9 de novembre. Una consulta demandada per un sector quantitativament molt significatiu de la societat catalana i per un percentatge molt majoritari del Parlament que té la representació de la ciutadania. Una consulta que, discussions administratives o jurídiques a part, serà impossible evitar des de paràmetres democràtics homologables internacionalment. Comença un compàs d'espera de vuit setmanes decisives. Decisives, entre altres coses, per calibrar la maduresa democràtica de l'Estat espanyol.