Caricatures del problema

En diuen "problema catalán", però Europa sap que és un dels dos grans problemes d'Espanya

La Vanguardia en català | 15/09/2014 - 00:00h


Antoni Puigverd


A Catalunya es manifesta un problema. Es va veure el dia 11 a Barcelona, una vegada més. Però la immensa majoria dels analistes i polítics de Madrid, encara no el reconeixen. Encara busquen explicacions caricaturesques a una realitat que a la Gran Bretanya seria indefugible. Es fàcil fer una caricatura: si el caricaturitzat té el nas gros, el dibuixant li farà un nas més gros que tot el cos. Doncs bé: l'última caricatura de la realitat catalana sosté que les grans manifestacions s'expliquen per la propaganda. Es dóna per fet que els catalans que han participat a les manifestacions són titelles que es deixen portar pels pèrfids propagandistes de TV3. La propaganda de la Generalitat ha estat certament abusiva i apegalosa, en els darrers temps. Però també és cert que mai no ha desaparegut dels mitjans catalans ni les veus discrepants ni la crítica, que tenen presència constant, mentre que en els mitjans públics espanyols és només puntual l'aparició de veus polítiques de l'independentisme i és nul·la la presència de persones favorables al catalanisme. L'únic català que políticament ha tingut i continua tenint presència regular i constant a les cadenes espanyoles és Albert Rivera, que arriba a ser, no ja propagat, sinó directament idolatrat.

La caricatura d'una Catalunya monocorde només pot fer-la aquella nació que practica la pluralitat. La pluralitat mediàtica d'Espanya és una de les assignatures que la nostra democràcia no ha aprovat. Altrament, l'audiència catalana consumeix en un 80% mitjans amb seu a Madrid. La propaganda dels mitjans catalans és abusiva, sí, però els catalans tenen mans i saben fer zàping.

Un altre gran argument de la caricatura catalana és l'escola. Segur que hi ha mestres que propaguen l'esperit nacional català. Però també és cert que la institució escolar va ser implementada als grans països europeus durant el XIX per educar i conformar les classes populars en la visió nacional. Malgrat tots els canvis tecnològics i culturals del món present, l'escola d'avui encara respon als valors que l'entranyable professor de la novel·la Cuore desplegava tan bé en l'inici de l'Estat italià: ideals civils i nacionals. Totes les escoles formen ciutadans de la nació, començant per l'escola espanyola, que és tan eficient en el foment de la matriu castellana. Que dues nacions dins d'un mateix estat pugnin per oferir cada una la seva versió de la ciutadania no és tan escandalós: és normal. Així funciona també l'escola a cada cantó suís. Per això Wert vol que l'escola catalana fabriqui ciutadans espanyols, mentre que Rigau vol que els fabriqui catalans. Ara bé: que aquest model d'escola del XIX encara tingui avui dia predicament polític, no vol dir que aconsegueixi els seus objectius. En l'era d'internet, els nens tenen molts altres mestres i seduccions fora de l'escola. La prova és que, als extraradis de Barcelona, Londres o Madrid per més bona i intencionada nacionalment que sigui l'escola, els nens surten com surten. El degollador de Síria surt d'una escola britànica. Moltíssims anticatalanistes surten de l'escola catalana (llegeixin, si no em creuen, l'estudi del professor de la UdG Carles Serra: Identitat, racisme i violència. Les relaciones interètniques en un institut català. Ed. Eumo). Surten gaires tants antiespanyolistes de l'escola espanyola com anticatalanistes de la catalana? De quina escola han sortit els nombrosos joves militants de C's i PPC?

Més caricatura: la història catalana és manipulada. Per descomptat! Ha triomfat la versió romàntica de l'11 de setembre (tot i que hi ha molts estudis seriosos, com els dels historiadors Joaquim Alvareda i García Espuche, que contradiuen les tesis reduccionistes de la derrota dels austriacistes). La història romàntica sempre triomfa. Que potser no ha triomfat a la cultura espanyola el mite dels reis catòlics com a fundadors d'Espanya? La mística del 2 de Maig, la guerra de la Independència és real o romànticament ficcionada?

Per què uns mites són bons i sans mentre que els altres són perillosos? L'altre dia l'historiador Joaquim Coll, a Tarragona, oferia una mitologia catalanoespanyola, alternativa a la del nacionalisme català. És un intent apreciable i benintencionat. Una nova versió de la concòrdia. A Catalunya, la tesis de Coll ja té requesta i encara en pot tenir molta més. Però només serà una mitologia atractiva per a una majoria de catalans, si a Madrid decideixen compartir-la. És difícil imaginar que els catalans rebutjaran per perversa la seva mitologia quan la cultura política i intel·lectual espanyola no fa ni l'esforç de revisar críticament mites que han fonamentat la confusió més perversa: la confusió entre unitat i uniformitat. Una confusió que ha persistit durant segles i que tot sovint ha implicat, en règims de tota mena, l'intent d'extermini de la cultura i la identitat catalanes.

A la base del problema, hi ha el mite de la unitat. Un mite que no suporta l'existència del contramite català. El problema es podria resoldre partint del concepte diversitat. Paradoxalment, avui dia, aquest concepte, entre les elits espanyoles, només el nou rei l'abandera. La política i la premsa espanyola s'estima més continuar enutjada per l'atreviment de milions de catalans díscols. Amb enuig dels uns i l'alegria dels altres (veurem si duradora), el problema s'escalfa i és a punt d'explotar. En diuen "problema catalán", però, tothom sap, a Europa, que és un dels dos grans problemes d'Espanya.