Internacional | ANÀLISI

La culpa la té John Smith


Edició impresa Internacional | 17/09/2014 - 00:00h

Enric Juliana
Edimburg




GILL ALLEN / AP / ARXIU

L'ANTECESSOR DE BLAIR Un efímer líder laborista va apostar fort el 1992 per l'autonomia escocesa
PARAL·LELISMES Escòcia no és Catalunya, però hi ha coses en comú en la història recent

El culpable de tot el que està passant a Escòcia és John Smith. Si dijous, desafiant el pànic escènic i la por a un futur incert, una majoria d'escocesos decideix votar sí la independència, pregunteu per John Smith. Si d'aquí un any, o dos, l'exemple d'Escòcia ha consolidat una rotunda majoria sobiranista a Catalunya; ha empès els flamencs a fer el pas definitiu; s'ha inflamat Còrsega; els nostàlgics de la Sereníssima República de Venècia han esdevingut més seriosos; s'han trencat esquemes unitaris a Milà, i passa alguna cosa a l'estat lliure de Baviera, penseu en un home anomenat John Smith.

Si el principal culpable de l'actual crisi entre Catalunya i l'Estat espanyol és Pasqual Maragall, segons afirma el socialista José Bono, aclamat pel seu amic Alberto Ruiz-Gallardón, no tingueu cap mena de dubte que el responsable últim de la gran dutxa escocesa és un tipus anomenat John Smith. A aquest Smith se li pot dir de tot, ja que tampoc no pot defensar-se. Va morir d'infart l'any 1994.

El difunt Smith va ser el líder que va posar fi a la tebiesa del Partit Laborista sobre l'autonomia d'Escòcia. Hàbil parlamentari, aires d'oficinista, escocès de naixement, Smith va donar la màxima prioritat estratègica a la qüestió de l'autonomia, amb un triple objectiu: evitar que el Partit Nacional Escocès (SNP) pogués guanyar terreny als laboristes; reforçar l'ariet contra els conservadors, més impopulars que mai a Escòcia després de l'ofensiva thatcheriana contra els sindicats, i començar a imaginar una Gran Bretanya de perfil federal.

Smith havia estat elegit líder del Partit Laborista el 1992, en substitució de Neil Kinnock, escandalosament derrotat en unes eleccions legislatives en les quals totes les enquestes pronosticaven la primera gran caiguda dels conservadors des de l'arribada de Margaret Thatcher al poder el 1979. Els sondejos es van equivocar. Va guanyar John Major.

Smith va posar les bases d'una notable renovació programàtica: més europeisme, autonomia per a Escòcia, autonomia per a Gal·les... Mai no es va poder saber quin era la seva capacitat de combat electoral, ja que un infartat el va fulminar. Només va durar dos anys.

Aleshores el Labour va escollir un altre líder escocès. Un escocès anglòfil anomenat Tony Blair. Somriure dentífric, llest i mediàtic, Blair va agafar el programa de Smith i el va fer girar cap al centre. Amb l'ajuda del seu amic Gordon Brown, també escocès, i un grup de professors de la London School of Economics, Blair va dibuixar la tercera via: camí del mig entre la fúria liberal thatcheriana i el vell estatisme. Blair va respectar la prioritat que Smith havia donat a l'autonomia escocesa.

L'estratègia smithiana es va demostrar molt encertada. El 1997 el Labour aconsegueix la victòria, amb un excel·lent resultat a Escòcia (45,6%). L'SNP també creix, situant-se com a segon partit (22%), i els conservadors es queden sense faldilla de quadres: cap diputat.

Blair és elegit primer ministre i, encara que no és tan proautonomista com Smith, compleix. Convoca un referèndum el 1997 sobre la devolution i dos anys més tard s'obren les portes del primer Parlament escocès des de l'Acta d'Unió del 1707.

La tercera via comença a defraudar i Blair embarranca a la guerra de l'Iraq. El seu amic Brown pren el relleu, s'enfronta amb habilitat a la crisi financera internacional, però no aconsegueix evitar una nova majoria conservadora, encapçalada per David Cameron, un noi d'Eton. Mentrestant, l'SNP ha aconseguit la majoria absoluta a Escòcia, gràcies a la decepció laborista i al talent del seu principal dirigent, Alex Salmond, un tipus amb pinta de botiguer, més llest que la fam.

Cameron veu venir Salmond amb la bandera d'un nou referèndum i apuja l'aposta -sí o no a la independència-, per deixar fora de joc el Partit Laborista. La crisi pertinaç i la militància laborista decebuda acabaran fent fort, molt fort, el camp sobiranista, fins a convertir el referèndum de demà en una incògnita fenomenal.

Qualsevol semblança amb Catalunya és pura coincidència. I John Smith és el culpable de tot, no en tinguis cap mena de dubte, José Bono.