Per quan calgui dialogar

La Vanguardia en català | 17/09/2014 - 00:00h


Salvador Cardús i Ros


Des de Catalunya es fa molt difícil distingir entre els qui, des d'Espanya, analitzen el desafiament polític sobiranista català amb criteris erronis o incomplets, però de bona fe, dels que ho fan cínicament i amb interpretacions, diguem-ne, de guerra, faltant volgudament a la veritat. I, entre la bona fe d'uns i la mala bava dels altres, s'hi estenen tot un munt de mirades confuses, perplexes i irritades. Tot plegat impedeix la formació d'una perspectiva crítica ben fonamentada del que és l'actual desvetllament de l'independentisme, una dificultat de comprensió accentuada per la rapidesa amb què s'ha produït el canvi d'horitzó a Catalunya i que, des de fora, més que un desvetllament, pot suggerir un procés d'obnubilació col·lectiva o d'adoctrinament massiu. Demanar un esforç de comprensió mútua -no dic posar-se d'acord- és un exercici tan ingenu que entra de ple en el ridícul. Però, tot i la seva previsible inutilitat, crec que cal fer-lo, ni que sigui perquè en el futur no es pugui dir que no es va intentar.

En primer lloc, cal observar que aquesta radical desconnexió de mirades no és conseqüència immediata d'una presumpta naturalesa confusa o incomprensible dels fets que l'han provocat, sinó de l'explícita voluntat política de fer impossible el diàleg. És a dir, per justificar la negació total i absoluta a poder parlar d'una consulta catalana "legal i acordada" el que s'ha fet per part espanyola és desenvolupar un relat que no tan sols justifica la negativa amb arguments jurídics, sinó que recorre a la dimensió moral, amb acusacions de manipulació, de pràctiques pròpies d'una dictadura i fins i tot del nazisme per tal que el no governamental sigui irreversible. És a dir, no tan sols ha justificat la posició del Govern de Rajoy, sinó que ha volgut impedir cap possible canvi de criteri. A hores d'ara, només l'obertura del diàleg ja seria interpretat com una derrota covarda i traïdora.

És cert que el punt inicial del desacord era molt rellevant des d'una perspectiva estatal, i que no se n'ha de banalitzar la dificultat. Pel projecte nacional unitarista espanyol, sempre recelós d'una diversitat interna que no fos merament folklòrica, que una part del territori plantegi la possibilitat de ser consultat sobre la seva independència és un cop fort. És un cop al projecte, a l'autoestima i, en certa manera, un símptoma de fracàs històric. Per part catalana, s'havien proposat fins a cinc vies jurídicament possibles -si hi havia voluntat política- per fer la consulta, fins i tot acceptant la revisió de data i pregunta i insistint en la voluntat de fer-la de manera acordada i legal. Però, tal com he fet notar en altres ocasions, el problema no era el risc d'un sí a la independència, sinó que un no tampoc no era acceptable, en la mesura que traslladava la decisió als mateixos catalans i això era reconeixe'ls una capacitat de decisió inconcebible. Era absurd imaginar una estratègia de seducció, doncs, per part de l'Estat que, en aplicar-la, ja hauria suposat acceptar que hi havia un altre distint que havia de ser objecte d'atenció.

Més enllà d'aquestes raons polítiques de fons que expliquen perquè s'ha boicotejat tot diàleg, el cert és que, a més, s'han comès greus errors en l'anàlisi dels fets. I d'aquests errors n'hi ha dos que considero especialment rellevants: el supòsit de la manipulació col·lectiva i el supòsit d'una efervescència emocional irracional i incontrolada. Pel que fa al de la manipulació col·lectiva, que seria conseqüència de l'adoctrinament escolar o mediàtic, resulta del tot insostenible a la vista de diverses consideracions. Una, la societat catalana és extraordinàriament oberta i complexa. Ho avalen les taxes d'immigració; la capacitat exportadora; el nivell de les seves universitats i l'atracció de recursos i científics per a la recerca avançada; la demanda turística, o la universalitat de la seva creació cultural. Dues, el mercat comunicatiu català està penetrat de manera massiva per l'espanyol, particularment si es tracta d'audiències televisives, que són les de més impacte. I tres, pel que fa a l'escola, el presumpte adoctrinament, si existís, només podria afectar una part de la població de menys de 30 anys, un grup socialitzat en el seu temps d'oci, d'altra banda, en espais i mercaderies massivament no catalanes.

Pel que fa a la presumpta naturalesa emocional del sobiranisme, que és una manera subtil de deslegitimar les mobilitzacions populars, caldria també fer algunes puntualitzacions. Primer, cal saber que les grans mobilitzacions han estat possibles com a resultat d'una bona feina organitzativa i d'un debat portat a terme de manera constant i a la menuda en tota mena d'àmbits: milers de conferències, taules rodones i seminaris per tot el país en què s'aporten dades i es debaten arguments racionals. En segon lloc, si tot es reduís a un impuls emocional, haurien tingut raó els que, repetidament han anunciat que el suflé estava a punt de desinflar-se. Però la tossuda durada en el temps ho desmenteix. I, encara, no recordo que mai s'hagi utilitzat el component emocional d'altres manifestacions -pels assassinats de Blanco i Lluch, per la guerra de l'Iraq o les convocades pels bisbes espanyols- per menystenir-ne el valor.

Si no és a partir d'un previ reconeixement de l'evidència dels fets actuals o dels que es puguin esdevenir en el futur, no hi haurà diàleg possible. Mentrestant, el joc actual de mentides, no en tinc cap mena de dubte, està al servei d'impedir-lo. Dir la veritat serà el primer indici d'un possible diàleg.