Opinió

La unitat que no arriba

Edició impresa Opinión | 17/09/2014 - 00:00h

Lluís Foix


Tots els escenaris continuen oberts en tancar-se el debat de política general al Parlament. La unanimitat que es respirava als carrers de Barcelona en la Diada no es va traslladar a la Cambra els dos últims dies. La unitat que demana el partit de govern per al procés de construcció nacional té moltes arestes i ha estat impossible assolir-la fins ara.

El president Mas va traçar tres escenaris respecte a la consulta del 9-N. Un escenari de violència, un altre de procés de desintegració de l'Estat, i un últim escenari de pacte amb el Govern Rajoy. Cap d'aquests escenaris no és contemplat per Artur Mas, que va manifestar que està en un escenari desconegut en què troba serioses dificultats.

El més rellevant del debat d'ahir van ser les ofertes per ajudar un president que no sap com sortir de l'objectiu que es va marcar el 2012 i que consisteix bàsicament a celebrar una consulta el proper 9 de novembre. En la seva intervenció inicial va deixar caure la possibilitat de convocar eleccions anticipades si l'Estat prohibeix el referèndum, cosa que sembla més que probable. Va sortir Oriol Junqueras oferint l'entrada d'ERC al Govern per blindar la consulta. Mas no va acceptar el gest de Junqueras.

Suposo que devia pensar que si el referèndum és declarat inconstitucional es trobaria en el tràngol d'haver d'acompanyar Esquerra en un procés de desobediència civil i treure les urnes al carrer, sigui quina sigui la posició de les institucions de l'Estat. Entre la legalitat espanyola i la legalitat catalana, és la segona la que cal seguir, considera el líder republicà, Oriol Junqueras.

El problema és que Mas es mou en el terreny pantanós de l'escenari desconegut i incert. És improbable que en unes setmanes es formi un govern de coalició amb l'únic objectiu de salvar la consulta del 9-N. És difícil que Oriol Junqueras aconsegueixi que el Parlament aprovi treure les urnes al carrer contravenint la legalitat espanyola. És com si Junqueras digués: aniré amb vostè fins a estimbar-nos junts. Mas no té pressa per transitar aquest camí cap a la confrontació.

La novetat que va aportar unes estones de distensió a Artur Mas va ser la proposta de Miquel Iceta quan li va oferir anar de bracet fins al final de la legislatura per salvar el que es pugui de l'Estat de benestar, del contracte social, i per buscar una solució pactada amb Madrid. Tot Govern té dret a equivocar-se, va dir Iceta, però no té dret a situar el país fora de la llei. Res de nou. El món, en tot cas, no s'acabarà el dia 9 de novembre, va ironitzar el líder d'un PSC al qual no li interessen unes eleccions anticipades perquè està convalescent després dels últimes sotracs que ha patit el partit que durant més de trenta anys va guanyar sempre les eleccions generals i municipals a Catalunya.

Fa uns dies semblava que Oriol Junqueras tenia la paella pel mànec. En certa manera, encara la té perquè es considera el representant més genuí de la gran manifestació de la Diada. El problema és que quan el carrer es trasllada a la política no s'expressa amb la unanimitat esperada. El mateix Artur Mas es va adonar d'aquesta trampa nascuda del seu voluntarisme polític en les eleccions anticipades de fa gairebé dos anys en les quals demanava una majoria excepcional i va rebre un càstig que va restar dotze diputats a CiU. D'aquella legislatura precipitadament escurçada, en va néixer una altra que va pel camí de ser igualment breu.

La política ho és tot menys ficció. Els grecs la van entendre com la manera d'arbitrar els interessos contraposats dels ciutadans. Artur Mas té facultats per dissoldre el Parlament convocant eleccions i també per acceptar l'oferta de Junqueras per blindar per unes setmanes la consulta. El problema vindria el dia 10, tant si hi ha referèndum pactat com si es recorre a la desobediència civil. El president pot escoltar els cants de sirena de Miquel Iceta i blindar la seva legislatura fins al 2016. Ni CiU ni PSC no es troben en moments idonis per acudir a les urnes.

En tot cas, estem davant la possibilitat d'haver perdut uns altres dos anys per haver centrat la política en un sol i únic objectiu. El Govern Rajoy no entén el que passa a Catalunya i pensa que deixant al ministre García-Margallo que persisteixi en les seves amenaces es resoldrà un conflicte que fa més d'un segle que condiciona la política espanyola. Si Rajoy decidís suspendre l'autonomia catalana, s'afegiria un nou episodi al llarg memorial de greuges.

Espanya no és la Gran Bretanya. Però tampoc Catalunya no és Escòcia. El que sí que hauria de ser comú és el tarannà democràtic, el respecte i el debat que es necessiten en situacions tan delicades com les que es viuran demà a Edimburg o les que es produiran a Catalunya en els pròxims temps. Pretendre que tot continuï igual entre Espanya i Catalunya em sembla una quimera. L'escenari de la confrontació política oberta no beneficiaria ningú. El possibilisme i el pacte són les úniques sortides assumibles si són acceptades per totes les parts. Vicens Vives, poc considerat pel sobiranisme vigent, no ha caducat. Deia l'acadèmic que no tindrem aliats "si no vencem els factors explosius del nostre temperament i eliminem tot histerisme en els dies de responsabilitat suprema". Ja sé que no és políticament correcte passar la paraula a Vicens Vives. Però és bo rellegir Notícia de Catalunya.