Mirall escocès

La pregunta és si hi ha res per oferir a la Catalunya d'avui, a més de totes les previsions de les lleis

La Vanguardia en català | 18/09/2014 - 00:00h


Fernando Ónega


Ai, qui fos escocès!, deuen pensar avui uns quants milers, potser milions de catalans. Demà Escòcia potser serà l'escenari d'una decepció històrica, però avui és mirall, meta i enveja de qualsevol bon nacionalista. I aquest cronista, que és d'una altra nació anomenada Galícia, també voldria ser escocès. No per la independència, que a la meva terra seria escassament viable, sinó per la manera com s'ha portat el debat sobiranista: hi ha hagut la tensió política que correspon a una decisió transcendental, però ningú no s'ha barallat, ningú no ha insultat, ningú no ha invocat mesures extremes i els incidents han estat l'excepció. Les rancúnies, que n'hi ha hagut, han estat britànicament dissimulades.

No m'ha agradat tant el mercadeig de les últimes jornades, perquè allò, més que no pas missatge per a un referèndum, semblava una subhasta ("o suborn", deia ahir aquest diari) on ara s'ofereix el que abans es negava. Ha fet falta arribar a l'abisme de la secessió perquè Londres ofereixi lliure administració d'impostos, llibertat per a les inversions públiques i altres avenços autonòmics, després de molt anunciar els desastres de la separació. Han fet falta enquestes alarmants sobre el creixement del vot secessionista perquè el senyor Cameron i altres polítics unionistes tinguin el detall de parlar als escocesos de sentiments i no només de lliures esterlines. I ha fet falta el pànic del judici de la història perquè el Govern conservador s'adoni que té un problema a Escòcia.

En altres llocs que no vull esmentar, altres polítics també han trigat anys a percebre el que passava en una nacionalitat que també pensa a volar sola. I així ha passat el que ha passat segons l'opinió pública, i ho recordava fa pocs dies Josep Rull: fa sis anys, els independentistes eren el 15%, i avui s'han multiplicat per tres. Hi va haver un president anomenat Montilla que va començar a parlar de desinterès o desafecció, ningú no li va preguntar per què, i avui els de la desafecció ja han fet el pas mental de la ruptura. I hi va haver una Diada fins fa quatre anys que aplegava menys de 20.000 persones, i l'última va superar el milió.

Veient aquests records, aquest cronista es planteja algunes coses. Planteja si hi ha alguna cosa per oferir a la Catalunya d'avui, a més de totes les previsions de les lleis, perquè les aspiracions nacionals solen créixer al marge d'ordenacions. Planteja si, un cop descartada la consulta d'autodeterminació amb garanties legals, hi hauria alguna manera d'evitar el germen d'una nova decepció, potser indignació, d'incert desenllaç. I planteja si la societat catalana acceptaria un pas més en el seu autogovern. Però això que estic dient, ai, és apostar per la tercera via. I d'això no en volen parlar els següents: Oriol Junqueras, perquè no és cosa seva; Artur Mas, perquè està en una altra dimensió, i Mariano Rajoy, per si el PP mateix li atribueix debilitat. No hi ha res a fer.