Bon dia, Escòcia

Passi el que passi, una gran cosa ja ha passat: l'exercici pacífic del dret d'un poble a decidir

La Vanguardia en català | 18/09/2014 - 00:00h


Pilar Rahola


Lleveu-vos divendres sabent que ho vau fer possible", ha escrit Salmond en una carta als escocesos, i, sigui quin sigui el resultat de la votació històrica d'avui a Escòcia, Salmond tindrà raó. Ho hauran fet possible, o el sí d'anar-se'n o el no de quedar-se amb molta més sobirania. És a dir, Escòcia guanya, passi el que passi, perquè res no serà igual i tot serà millor per a la vella nació, després d'aquest dia.

Els artífexs de l'èxit són els escocesos que han sabut mantenir la seva condició nacional, han persistit en la seva lluita i finalment han forçat el dret a vot. Però tot plegat ha estat possible perquè l'Estat ha respectat l'anhel escocès, ha mantingut la coherència democràtica i ha adequat les lleis per tal de permetre el referèndum. És a dir, ha funcionat el respecte entre nacions, i si hi ha hagut un Salmond, també hi ha hagut un Cameron. Passi, doncs, el que passi, una cosa extraordinària ja ha passat: l'exercici pacífic del dret d'un poble a decidir. Gràcies a la seva voluntat, a l'altura dels líders polítics del moment, i gràcies a la maduresa democràtica de la societat a la qual representen.

En el nostre cas, i reconegudes les comparatives, les diferències també són evidents, sonores i punxegudes. I no només perquè l'equivalent de Cameron és un president mut, un ministre d'Exteriors llenguallarg i desmesurat, i una colla de líders polítics estridents i fatxendes.

També perquè la societat espanyola, a diferència de la britànica, accepta el segrest de les lleis de l'Estat per tal d'impedir l'exercici de la democràcia. És a dir, no se sent incòmode amb la perversió que tot plegat representa. Si el capteniment pel que fa a Catalunya ha estat molt sovint, al llarg de la història, el termòmetre de la salut democràtica d'Espanya, no cal dir que ara pateix una gran febrada. I no només per la negativa a resoldre políticament la complexitat de la situació, sinó també per la manca de pudor a l'hora d'emprar les estructures d'Estat en contra de les peticions catalanes. No deixade ser al·lucinant, per exemple, l'alegria amb què Margallo i companyia parlen de la prohibició del 9-N quan encara no s'ha pronunciat el Constitucional, la qual cosa reafirma el sentit de propietat que tenen de l'Alt Tribunal. És a dir que tot val, fins i tot amenaçar amb intervenir l'autonomia, és a dir, practicar la violència legal, la qual cosa remetria Espanya als temps més foscos. Perquè poden fer molts malabarismes retòrics, i poden comptar amb la complicitat activa de la progressia nacional-espanyola, però castigar un poble perquè vol votar només té un nom: absolutisme, per bé que sigui un absolutisme que usa lleis democràtiques. Hi poden posar molts eufemismes i cremar tota la gramàtica de la Reial, però el fet és inequívoc: votar és normal en una societat lliure. Avui ho demostra Escòcia. Si Espanya no ho troba normal, és Espanya la que està malalta.