El Punt Avui

Escòcia ha de ser un país independent? Yes-No

Els dos camps arriben a la celebració del referèndum sense haver aconseguit inclinar la balança de manera decisiva

La presència als carrers i entre les comunitats populars de partidaris de l'independentisme és molt més evident

La possible existència d'un vot ocult unionista o la participació en massa dels desafavorits, clau per donar la victòria als uns o als altres

18/09/14 02:00 ENVIAT ESPECIAL / GLASGOW - QUIM ARANDA
Brown diferencia patriotisme de nacionalisme en un vibrant discurs
A Glasgow la presència del no és minoritària amb relació a la del sí
El president de YouGov només dóna una petita probabilitat al sí
Salmond diu que Escòcia serà el més fidel aliat i amic d'Anglaterra

Quan el sol es pongui avui a Escòcia, el país començarà una de les seves nits més llargues, perquè fins a les primeres hores de l'endemà no se sabrà què han triat els ciutadans: sí o no.

Ahir, però, com a preàmbul, Escòcia va viure i gaudir un dia també molt llarg, durant el qual els activistes i les primeres espases dels dos camps van aprofitar fins als últims minuts, i encara ho continuaran fent avui, per convèncer els indecisos. I aquest enviat especial dóna fe que n'hi ha molts.

Glasgow, la ciutat més poblada del país, va ser epicentre de multitud d'actes. Més populars i festius els del sí, més en format míting en locals tancats els del no.

Gordon Brown, l'ex-premier laborista i el principal actiu dels unionistes durant les últimes setmanes, va pronunciar un poderós discurs, potser el millor de la campanya, segons els comentaris que es podien llegir a Twitter d'entre els que l'han seguit de ben a prop tothora:

“La majoria silenciosa ja no ho serà més”, va dir. Avui, Escòcia tria entre dos mons: “Una visió patriòtica i una de nacionalista, amb un únic objectiu al cap: trencar tot vincle amb els nostres amics i veïns d'Anglaterra. Escòcia és una nació. I té un Parlament. I tothom està d'acord que hauria de tenir més poders. Escòcia no pertany a l'SNP, ni a cap polític, ni a mi ni a Alex Salmond o John Swinney [conseller de Finances]. Pertany a tothom.”

Brown va recordar, una vegada més, els riscos de la independència: la moneda, els impagaments, la necessitat d'acumular reserves, el risc d'augment de preus, el risc d'augment dels tipus d'interès, llocs de treball que es poden perdre i un “forat financer massiu”.

L'ex-premier, que ha renascut en aquesta campanya, va rebre des de Madrid l'ajuda del president del govern espanyol, Mariano Rajoy. Al Parlament va refrescar un altre cop les desgràcies que cauran sobre el país si opta per la independència. Entre d'altres, trigaria anys a entrar a la Unió Europea. La independència d'un país de 5,2 milions d'habitants és tan greu per a la Unió que, en paraules de Rajoy, “tothom a Europa pensa que és tremendament negatiu i que generaria una recessió econòmica i més pobresa per a tothom”.

No gaire lluny d'on Gordon Brown pronunciava el seu discurs, a les escales del Royal Concert Hall de Glasgow, al cèntric Buchanan Street, les forces del Yes Scotland van començar la jornada amb parlaments dels màxims responsables de la campanya, Blair Jenkins i Dennis Canavan. Conscient del gran repte que té el sí, d'aconseguir una suficient massa crítica de votants laboristes per inclinar la balança a favor de l'independentisme, Canavan va afirmar: “Un 40% estan al nostre cantó.” Aquest percentatge és, sens dubte, l'objectiu, però potser és una mica massa exagerat. Les últimes enquestes, difoses ahir a la nit, continuaven situant el no al davant, en un cas per dos punts i en altre per quatre.

En un altre indret del país, i moltes hores després de la matinal i festiva trobada de Yes Scotland al centre de Glasgow, el primer ministre, Alex Salmond, va voler respondre a l'acusació de Brown que volia “trencar tots els vincles amb els amics i veïns” anglesos. Ho va fer a Perth, on també va intervenir la viceprimera ministra, Nicola Sturgeon.

Salmond va garantir que la independència farà que Escòcia sigui “el més fidel aliat” d'Anglaterra.

“Ho dic per als nostres amics a la resta del Regne Unit. No busquem la divisió, sinó la igualtat. Una nova, millor i més harmoniosa relació basada en els nostres perdurables vincles de família i cultura. En una Escòcia independent es troba l'amic més proper, el consell més honest i l'aliat més compromès. El que busquem és una relació d'iguals en aquestes illes per al nostre benefici mutu.”

I també va tenir un record per a tots aquells que, des de les comunitats de base, han treballat al llarg de dos anys per fer possible el que els sondejos d'opinió suggereixen, que, tot i que és prou difícil, encara està a l'abast. “Si guanyem demà, serà a causa dels milers de persones de tot Escòcia que s'han convertit en líders de les seves comunitats.” I quina ha estat la reacció de l'establishment de Westminster per aquesta demostració de poder de les comunitats populars? A parer de Salmond, “la reacció d'uns pocs poderosos que creuen que sempre saben el que és millor per a tots; que el poder ha d'estar sempre a les seves mans”. I tot seguit, un cop més, va menystenir l'última oferta de Westminster.

Una bona representació de les bases de què va parlar Salmond en el seu discurs, i que podria acabar donant la victòria al sí, es va aplegar a primera hora de la tarda, i fins que es va fer fosc, a George Square, el punt central de Glasgow. Tres mil persones, potser, que va cantar alguns dels temes més preuats per l'independentisme, com ara el Flower of Scotland i Caledonia. L'ambient era d'eufòria. I, entre els presents, una colla de catalans arribats de Girona en un 600 amb matrícula de Madrid i pintat amb l'estelada.

A Glasgow, a diferència per exemple que a Edimburg, es veu pels carrers un compromís més actiu pel sí que no pas pel no.

Ahir, al centre, aquest cronista va ensopegar amb prou feines amb un grapat de militants del no, mentre que els del sí, o senzillament aquells que manifesten obertament quina és la seva opció, eren moltíssims més.

George Square va viure uns moments de neguit quan un parell d'unionistes van arribar a la plaça i, al davant de l'improvisat escenari muntat en una camioneta, van onejar la Union Jack. La intervenció de tres agents de policia va evitar que hi hagués cap problema. Quelcom que ha estat la tendència general de la campanya. Una campanya que, a l'hora de tancar aquest edició en paper, no sembla haver aconseguit inclinar la balança de manera decisiva cap a un dels dos costats.

Òbviament, però, els pronòstics són inevitables. I Peter Kellner, president de la companyia de demoscòpia YouGov, la que va provocar el terratrèmol deu dies enrere situant el sí al davant del no per primer cop, assegurava a la BBC que només hi ha una “petita oportunitat real” que Escòcia voti per la independència. Si és així, serà el més gran triomf polític d'Alex Salmond i la més dura derrota de David Cameron i de tot Westminster. Passi el que passi, però, probablement Salmond ja hagi guanyat i Cameron, perdut.

Darrera actualització ( Dijous, 18 de setembre del 2014 07:52 )