Quan només era un cartell

El poder transferit a Escòcia el 1998, quan Pujol la va visitar, era inferior al que posseïa Catalunya | 
La globalització, lluny de contenir les reivindicacions territorials que estan sorgint, les accentua

La Vanguardia en català | 19/09/2014 - 00:00h


José Antich


El primer que crida l'atenció al cap d'unes hores d'aterrar a Edimburg, la capital política, cultural i administrativa d'Escòcia, és la discreció amb què la ciutat celebra les últimes hores de la campanya electoral del referèndum d'independència. Amb aquesta mateixa reserva, que no és ni de bon tros apatia com pot comprovar-se parlant amb la gent, es vivia ahir la transcendental jornada electoral. Per uns, era la perillosa votació que avui, amb els resultats a la mà, pot posar punt final a la unió de més de 300 anys entre Anglaterra i Escòcia; per altres, la il·lusionant cita amb les urnes i la possibilitat de disposar en aquest inici de mil·lenni d'un Estat propi.

Un passejant despreocupat del que aquí passa tindria molt pocs elements al llarg dels carrers més cèntrics i freqüentats d'Edimburg -començant per la Royal Mile, el punt neuràlgic de la ciutat medieval i on es troben la majoria dels edificis històrics- per prendre el pols d'aquestes hores en què s'està decidint el futur del Regne Unit. I el futur d'Europa. A diferència del que passa als carrers de Barcelona, al cor comercial de la capital escocesa pràcticament no hi ha banderes penjant de finestres i balcons dels edificis i, de fet, costa de trobar cartells, amb prou feines uns quants i gairebé sempre petits, bé sigui a favor del sí o del no. La situació varia substancialment si un es desplaça a altres zones de la capital, sobretot els barris més populars, on visualment el sí és molt majoritari. Les enquestes han repetit que el referèndum està molt igualat, amb un lleuger avantatge per al no; les cases d'apostes -a hores d'ara un termòmetre comparable als sondejos d'opinió- van tancar la jornada atorgant també la victòria al no. Quan llegiu aquest article, ja coneixereu el resultat.

Escòcia ha fet un llarg recorregut des que el malaguanyat arquitecte català Enric Miralles va guanyar el 1998 un concurs internacional per construir el nou Parlament de Holyrood. La llei d'Escòcia, que no era cap altra cosa que la devolució d'algunes competències, havia estat aprovada feia tot just uns mesos per Tony Blair. Londres donava així resposta política als resultats del referèndum celebrat l'any anterior que demanava més autonomia. Els escocesos havien aprovat finalment dotar-se d'un règim autonòmic, després que en una convocatòria prèvia, el 1979, la votació no aconseguís prou resultat. L'acord preveia la reinstauració d'un govern i una Cambra Legislativa, amb competència única sobre diverses àrees, encara que globalment el poder que es transferia des d'Anglaterra era inferior al que posseïa Catalunya.

El modern i funcional Parlament projectat per Miralles havia de deixar relegat al paper de simple edifici turístic l'antiga seu històrica ubicada a la Royal Mile. Doncs bé, el 7 d'octubre del 1998 era el dia assenyalat per oficialitzar l'inici de les obres que haurien de quedar concloses en un termini de dos anys. De fet, algunes màquines ja havien treballat intensament preparant l'enorme extensió de terreny que abans havia ocupat la fàbrica de cervesa Scottish and New Castle. Uns quants periodistes catalans vam assistir a aquell acte simbòlic de l'obra colossal que iniciaria Miralles i que, després de la seva sobtada mort, s'encarregaria d'acabar la seva muller, la també arquitecta Benedetta Tagliabue. Presidien l'acte el secretari d'Estat per a Escòcia (en realitat, el ministre per a Escòcia) Donald Dewar i el president de la Generalitat Jordi Pujol. Va ser una cerimònia relativament breu en què es va descobrir un cartell, visible des de la distància, anunciant que allà s'ubicaria el nou Parlament escocès, i es van fer diversos discursos. L'autonomia d'Escòcia era en aquell moment això, un cartell, ja que encara no s'havien celebrat les primeres eleccions.

Figuren als meus papers d'aquell viatge algunes anotacions significatives que amb els anys adquireixen una perspectiva curiosa. En primer lloc, la constatació in situ de l'admiració i respecte dels escocesos cap a l'evolució de l'autonomia catalana. Va ser, per cert, un viatge en el qual es van subratllar les facilitats -totes- de l'administració Aznar i del ministre Abel Matutes (Exteriors) per col·laborar en l'èxit de la visita. Potser també hi va influir que l'ambaixador espanyol al Regne Unit fos Alberto Aza, que esgotava el final de la seva destinació londinenca. Certament, eren altres temps. Havien passat només dos anys dels tan discutits pactes del Majestic.

Conservo també entre els meus apunts el record d'una conversa amb Dewar, estret col·laborador de Blair i a qui les travesses atorgaven gran projecció política a les files laboristes. De fet, no trigarien gaire a confirmar-se aquests auguris. El 1999 es convertiria en el president del primer govern autònom d'Escòcia. El prestigi que es va guanyar entre els seus conciutadans el va fer mereixedor de l'apel·latiu de pare de la pàtria. Si un vessament cerebral no hagués acabat amb la seva vida l'any següent, l'evolució autonòmica potser hauria estat diferent. Evocat avui, al cap de setze anys, el diàleg que es va produir aquell dia a la llavors immensa esplanada del barri de Holyrood adquireix un to surrealista. Cal situar-se al marc polític d'aquells dies. Pujol acabava de fer unes polèmiques declaracions a Madrid afirmant que Catalunya era una nació i que Espanya no ho era. El Parlament havia aprovat una resolució a favor de l'autodeterminació de Catalunya, la tercera. Pasqual Maragall, des de Roma -amb les maletes a punt per tornar del seu retir al Trastévere i afrontar l'assalt a la presidència de la Generalitat-, assegurava que en el debat sobre el model d'Estat no hi havia límits impossibles al diàleg. I José María Aznar, a Bilbao, avançava l'argumentari que anys més tard utilitzaria a Catalunya: "No es trencarà Euskadi; cap basc no haurà de fer les maletes". Era, repeteixo, l'octubre del 1998. Dewar li acabava de preguntar a Pujol si el seu partit, Convergència i Unió, volia la independència de Catalunya. "No, ni nosaltres (CiU), ni els catalans no som secessionistes", va contestar Pujol. La resposta va semblar que tranquil·litzava el laborista Dewar, que va formular el més semblant a un desig: "Vostès tenen un poder important. Nosaltres començarem amb algunes competències. Potser d'aquí a 25 anys arribem a igualar-los". El Scottish National Party (SNP), el partit independentista, avui majoritari en el Parlament escocès, era al final del segle passat un partit minoritari i al seu líder, Alex Salmond, encara li faltaven set anys per presidir Escòcia.

Han passat gairebé 16 anys des d'aquella conversa d'aparença intranscendent. A Catalunya avui s'aprovarà la llei de consultes, el marc jurídic que ha de permetre convocar la consulta del 9-N, i els escocesos, després d'un intens i apassionant debat, acaben de votar en referèndum un salt polític. Que ningú no s'equivoqui. La globalització, lluny de contenir les reivindicacions territorials que estan sorgint, les accentua. De sobte, la política torna a acaparar el màxim interès dels ciutadans.

...I Escòcia ja no és tan sols un cartell plantat a Holyrood, sinó el que els seus ciutadans han decidit ser.