'Flower of Scotland'

Fora del Camp Nou es canta l'himne del Barça amb el mateix afany reivindicatiu d''Els segadors'

La Vanguardia en català | 19/09/2014 - 00:00h


Ramon Solsona


Oh, flor d'Escòcia, quan tornarem a veure gent com els que van lluitar i morir pels teus turons i valls, els que van resistir contra l'orgullós exèrcit d'Eduard i el van enviar a casa perquè s'ho pensés dues vegades abans de tornar". Això és una versió lliure de la cançó Flower of Scotland, creada pel grup de folk escocès The Corries als anys seixanta i que va experimentar un auge popular fins a esdevenir al final del segle XX un himne esportiu i patriòtic.

El futbol és un succedani pacífic, almenys en teoria, de la confrontació armada en què se substancien deutes pendents. A Escòcia, el futbol canalitza el sentiment nacional, però el gran catalitzador és el rugbi. Un partit del Sis Nacions a l'estadi de Murrayfield (Edimburg) és una festa major de l'orgull escocès, sobretot si el rival és Anglaterra. El cerimonial posa la pell de gallina, amb un desplegament de banderes de sant Andreu i una gran banda de gaiters sobre la gespa. Primer sona l'himne visitant i després el Flower of Scotland, del qual se solen cantar la primera i la tercera estrofa, aquesta última a cappella, que és una moda que s'ha estès als camps de futbol. Tot el públic esgargamellant-se com un sol home produeix un efecte adrenalínic. Una canonada solemne tanca els prolegòmens.

A l'Eurocopa de fa quatre anys, Espanya va jugar contra Escòcia a Glasgow i l'himne local va ser Flower of Scotland. Si el Sis Nacions es jugués a Glasgow, que és una ciutat tan ruda com dinàmica, l'ambient potser seria més aspre i no sé si es respectaria tant l'himne anglès com es fa a Edimburg, una capital fina i clàssica. Però aquí entra en joc també la cultura del rugbi, pel contrast entre la brutalitat del xoc físic i la tradició del fair play. A l'espectador del futbol el sorprenen algunes litúrgies com que la presidenta d'Irlanda pogués saludar un per un els competidors a la gespa de l'estadi de Dublín sense ser esbroncada. O que els àrbitres aturin el joc i esperin tranquil·lament que els jutges de vídeo dictaminin sobre una jugada dubtosa. En els dos o tres minuts que dura la deliberació cap jugador dels dos equips assetja l'àrbitre amb reclamacions de cap mena. Són altres països i altres cultures, altres formes de civilització.

El Flower of Scotland s'ha menjat l'espai d'altres himnes oficiosos, com Scotland the Brave, i es canta ja en totes les circumstàncies. Sobretot l'última estrofa, que diu: "Encara ens podem redreçar i tornar a ser la nació que va resistir contra l'orgullós exèrcit d'Eduard". Aquí s'arriba al clímax i el públic rugeix. En certa mesura recorda Els segadors, una expressió de fervor catalanista que va ser prohibida per les dictadures espanyoles i que es cantava com a clam reactiu per la llibertat, com també ho van ser altres cançons censurades, com ara el Cant de la senyera, La santa espina, L'emigrant i fins i tot la candorosa Sardana de les monges, prohibida per la dictadura de Primo de Rivera, o el Rosa d'abril que de tant en tant sona al Camp Nou com a afirmació de catalanitat. Aquí, però, hi ha hagut una inversió dels termes, perquè tot sovint fora del Camp Nou es canta l'himne del Barça amb el mateix afany reivindicatiu d'Els segadors.