El Punt Avui

LA COLUMNA

Enveja escocesa

19/09/14 02:00 DAVID MARÍN

L'enveja té molt mala fama però és un motor creatiu gens menyspreable. Res no ajuda tant al progrés personal com la trobada amb un antic conegut d'estudis amb una feina envejable, un somriure radiant, l'humor fresc i, malgrat el pas del temps, amb una cabellera al cap digna de William Wallace. També es pot aplicar als col·lectius. Ahir les xarxes socials bullien a Catalunya amb accent escocès, ràdios i televisions hi van enviar els seus millors tertulians i algun tuitaire va batejar el 18 de setembre del 2014 amb una gran exactitud: “el dia de l'enveja”. Qui pogués ser un d'aquells ciutadans despreocupats que voten el futur del seu país i que al vespre, després d'una darrera pinta de cervesa, marxen a dormir amb una mirada irònica a les notícies i sabent que al matí s'aixecaran sabent quin ha estat el veredicte col·lectiu i acceptat per tothom.

L'independentisme va patir durant uns anys d'una inflamació basquítica, després bàltica, més endavant quebequesa, alguns els va enlluernar ni que sigui tangencialment el cas de Kosova, i n'hi ha que sempre han tingut Palestina (o Israel) al cap. Ara, per fi, hem trobat prou consens per declarar l'objecte mereixedor de l'enveja definitiva: Escòcia. A falta de conèixer el resultat del referèndum, ahir tot eren ja felicitacions als escocesos per haver estat reconeguts d'una manera tan educada i civilitzada com a subjectes de sobirania i poder decidir el seu destí.

Ben mirat, la gran diferència entre ells i nosaltres és que ells van fer creure a Cameron que en realitat no volien de forma clara la independència. Per això el referèndum va ser acceptat i acordat. Els catalans, en canvi, sumem diada rere diada més persones mobilitzades al carrer per demostrar que, en conjunt, volem votar i decidir el nostre futur cada cop amb més ganes. I com més clar és que ho volem, més es blinda barroerament l'Estat espanyol. L'espiral no es trenca mostrant ara de sobte una fredor escocesa, que se'ns veuria el llautó d'una hora lluny. Mai no hem estat gaire de dissimular, els catalans. Però, ara que arriben els dies culminants, tensos, i imprevisibles, a més de més mobilització que mai, estarà bé fins on sigui possible no perdre el motor creatiu, el somriure radiant, la canya de cervesa i la mirada irònica d'escocesos mediterranis.

Darrera actualització ( Divendres, 19 de setembre del 2014 02:00 )