El vot adolescent

Edició impresa Cultura | 19/09/2014 - 00:00h

Sergi Pàmies


No és excepcional que una llei de consultes estableixi el límit de participació als 16 anys

El Projecte de Llei de consultes populars no referendàries que el Parlament aprovarà avui preveu que es pugui participar en les consultes emparades pel text a partir dels setze anys. L'Onze de Setembre, aquesta intenció va encarnar-se en l'Emma Soler, que farà setze anys el 9 de novembre. Igual que el Jonàs de la pel·lícula d'Alain Tanner, l'Emma i els adolescents que l'acompanyaven simbolitzen la voluntat de superar els abismes del passat i projectar-se cap a un futur que, en teoria, hauria de ser il·lusionant.

Que una llei de consultes estableixi el límit de participació en aquesta edat no és excepcional (a Escòcia, per exemple, ha estat així). Una altra cosa és si convindria discutir que sigui l'edat idònia per participar en una decisió tan transcendental com la que planteja l'abstrusa doble pregunta del 9-N. Els sectors crítics amb la conversió del dret de consulta en drecera referendària encoberta (el PSC, per exemple) consideren que la llei inclou components de joc de mans o, per dir-ho amb un barbarisme col·loquial, de pirula. I la idea de concedir el dret a votar a partir dels setze anys en un país tan infantilitzat com el nostre podria ser doblement interessada: es desmarca dels límits convencionals d'edat electoral vigent a Espanya i no concorda amb la majoria d'edat legal.

Com gairebé sempre, podríem trobar especialistes prestigiosos a favor o en contra de la decisió. Per evitar el laberint d'arguments jurídics i mantenir-nos en un nivell més terrenal, recomano que tots els que tinguem més de setze anys fem l'esforç de recordar com érem quan teníem aquesta edat. ¿Ens assemblàvem més als que descriu l'himne romàntic de Joan Manuel Serrat, que "no en sabíem més, teníem quinze anys" o érem capaços de mostrar una maduresa generacional mínimament solvent? També és veritat que tenir divuit anys (o trenta, o cinquanta) no garanteix cap criteri (només cal repassar la nostra història electoral), però manté una certa coherència en el dret d'admissió. Quan intento recordar quines eren les meves idees polítiques als setze anys (1976), m'horroritzo retrospectivament. I constato que aleshores no hauria pogut votar encara que hagués volgut. També recordo que era extraordinàriament influenciable i em deixava enlluernar per qualsevol article llegit, pel·lícula vista o discurs escoltat. I, a més a més, abraçava amb entusiasme la típica radicalitat revolucionària de país opulent i casa bona, que aspira a fer compatibles rampells de justícia totalitària presumptament redemptora amb l'exigència de la llibertat de poder votar i expressar-se sense cap límit ni censura. El substantiu que descriu amb més precisió la textura moral i intel·lectual d'aquelles opinions polítiques és "empanada". Tant de bo aquest autoretrat retrospectiu no tingui res a veure amb la maduresa dels adolescents actuals i amb la seva capacitat per decidir sobre el nostre -i el seu- vulnerable futur.