El Punt Avui

Escòcia ha decidit

La societat escocesa ha experimentat una gran transformació arran del debat

Amb la gran pregunta ja resolta, resta saber si el geni de la política s'esvairà o no

Londres fa front a una revolució constitucional

19/09/14 02:00 ENVIAT ESPECIAL / EDIMBURG - QUIM ARANDA
La política britànica posterior al 18-S, condemnada a reformar-se
Escòcia està obligada a treure profit de l'energia generada

Independent o no, Escòcia és avui un país diferent en relació amb el que era l'octubre del 2012, quan es va signar l'Acord d'Edimburg entre els governs de Downing Street i el de St. Andrew's House. Escòcia ha guanyat en autoconfiança i ara té al davant el repte, no gens fàcil, de canalitzar per a profit dels que hi resideixen l'energia ciutadana generada.

El debat que s'ha estat lliurant els dos anys precedents, i amb especial intensitat els darrers tres o quatre mesos, l'ha canviada. Si més no, ho sembla.

A més, les conseqüències del que s'hi ha viscut han transformat, o tenen la potencial capacitat transformadora de la política del Regne Unit. Tot depèn, és clar, de què hagin triat els escocesos.

Vostès tenen ja tenen coneixement del resultat definitiu, impossible de predir en tancar aquesta edició impresa. Hagi estat el que hagi estat, cal fer un cop d'ull al que se'n deriva, del procés en conjunt.

Un sí, òbviament, equivaldria a un terratrèmol, les conseqüències del qual es veurien a curt, mitjà, llarg i molt més llarg termini. Un no sense que es produeixin canvis profunds en la política que emana de Londres és quasi impensable, per bé que, paradoxalment, no deixa de ser probable.

No en va, ahir al matí, en conversa amb aquest cronista, Sheila Gilmore, diputada laborista als Comuns pel districte d'Edimburg Est, assegurava que “Westminster és molt més resistent del que sembla”.

El gran problema de la política britànica posterior al 18-S cal buscar-lo més en cas d'un no que no pas d'un sí. Perquè un vot no implica posar en pràctica una sèrie de compromisos els mecanismes dels quals poden resultar molt difícils de dur a terme.

Al Regne Unit (i sempre en cas de victòria del no) el pes dels diputats conservadors de segona fila (els anomenats backbenchers) per les circumscripcions d'Anglaterra, i especialment les del nord, és enorme. I una colla d'aquests ja han amenaçat de bloquejar qualsevol concessió excessiva que els Comuns facin o pretenguin fer a Escòcia, fruit de les promeses de darrera hora del camp unionista.

Cal il·lustrar-ho breument. Dilluns, molt poc després, qüestió de minuts, que el premier David Cameron acabés el seu últim discurs al nord de la frontera abans del referèndum, dos backbenchers del partit, John Redwood (parlamentari per Wokingham) i Bernard Jenkin (per Harwich i Essex Nord), van anunciar la seva disconformitat amb l'oferta i, en concret, amb el manteniment de la fórmula Barnett, mètode pel qual es reparteixen els diners entre les diferents nacions amb poders retornats, i que afavoreixen Escòcia en relació amb la població que té. Són 1.200 lliures per habitant.

El pas següent, sempre en cas de no, seria l'inici d'una de les moltes revoltes que tradicionalment sagnen els conservadors, encara més sagnant, potser, perquè damunt de la taula tory hi ha l'expedient Unió Europea i la possibilitat d'un referèndum per sortir-ne si guanyen les pròximes eleccions, a celebrar el mes de maig del 2015.

Amb tots aquests condicionants com a teló de fons, seria prou difícil que Westminster alliberés més poders a Escòcia o que ho fes sense un duríssim debat.

El sistema electoral britànic fa que cada diputat reti comptes als ciutadans del seu districte, i tots són perfectament conscients que no defensar-ne els interessos, i en canvi alinear-se amb els col·lectius del partit, vol dir posar pals a les rodes de la seva reelecció.

De fet, ahir a la tarda, quan encara eren oberts els col·legis electorals, una informació del magazín políticHolyrood assegurava que el 80% dels diputats conservadors s'oposaven al manteniment de la formula Barnett. El dubte sobre la voluntat expressada per l'unionisme de cedir més poders a Escòcia no fa més que créixer.

L'escenari es complica encara més per les ja esmentades eleccions del 2015. El govern i, sobretot, la cambra que en resulti, serà, doncs, determinant en la futura relació d'Escòcia amb Westminster, sempre en cas que els escocesos hagin votat no.

D'altra banda, si Londres aconsegueix superar les dificultats esmentades i realment demostra voluntat de descentralitzar més poder, també a Anglaterra, l'Escòcia postreferèndum podria entrar en un debat molt tecnocràtic sobre, per exemple, els termes de la devolució de l'impost sobre la renda i, encara, sobre alguns aspectes bastant menors de com mantenir, gestionar o ampliar l'estat del benestar. “Encara que aquestes coses són, sens dubte, importants, és poc probable que el major nivell de compromís cívic que Escòcia ha tingut en l'últim parell d'anys continuï”, afirmava ahir el professor Craig McAngus, de la universitat de Stirling.

I, tot i així, l'Escòcia postreferèndum continuarà ficada en un debat sobre com obtenir més poder.

Les propostes presentades per l'unionisme no haurien de suposar “el punt final de la transferència de competències”, creu McAngus. La incògnita sobre l'estatus constitucional d'Escòcia estaria lluny de resoldre's.

I mentre restaria obert, i malgrat la tendència a la paràlisi de l'administració britànica, l'efecte dominó entre les altres assembles de les home nations seria difícilment parable.

¿Podria, ser, però, que tot plegat, el procés i el debat polític que el referèndum sobre la independència ha provocat, hagués estat un miratge passatger i que el professor McAngus tingués raó?

Respon Cat Boyd, de la Radical Independent Campaign (RIC): “Alguna cosa extraordinària ha passat en la política escocesa, i aquest canvi és per sempre. Ja no podran tornar a ficar el geni dins de l'ampolla. És fora. La gent ho reconeix i s'adona de com ha estat tractada pel govern de Westminster. Només cal mirar com tot l'establishment polític de Londres, els bancs, les grans companyies, s'han girat en contra nostre. En resum, es tracta d'una lluita de classes. Això és el que ha estat el referèndum.”

No només, però també.

Amb la gran incògnita de la jornada ja resolta, sí o no, només queda per esbrinar si, realment, Escòcia i la seva política han canviat, i amb elles, la política del regne, encara unit o bé trencat. La resposta trigarà a saber-se.

Els votants del no s'aixequen més d'hora que els del sí

Els primers resultats a declarar-se, pels volts de les dues de la matinada, van ser els de l'arxipèlag de les illes Orkney, que apleguen la part més petita de l'electorat, amb 17.515 votants. Entre les dues i les cinc es van fer públics els de la majoria dels districtes. Els tres finals, Aberdeen, Glasgow i Edimburg, que apleguen al voltant d'un 25% de la població, es van declarar pels volts de les sis del matí. Es van registrar molt pocs incidents al llarg de la jornada. Els líders dels dos camps van votar al matí i tres hores abans del tancament dels col·legis ja circulaven tota mena de rumors i prediccions sobre el resultat: 58/42 a favor del no.

Entre l'anecdotari de la jornada, alguns estudis a partir de l'activitat registrada a les xarxes socials indicaven que els votants del no s'aixecaven abans, mentre que els favorables al sí ho feien bastant més tard. El professor Robert Gordon, de la universitat d'Aberdeen, assegurava ahir a la tarda, al seu bloc, que Better Together havia encoratjat tots els seguidor a acudir d'hora a les urnes i piular-ho de manera immediata. Qui també va fer servir Facebook va ser el tennista escocès Andy Murray, però per encoratjar al sí.

Darrera actualització ( Divendres, 19 de setembre del 2014 07:09 )