Tasses plenes de pessimisme

Potser necessitem un superheroi per interpretar les friccions entre Catalunya i Espanya

La Vanguardia en català | 21/09/2014 - 00:00h


Sergi Pàmies


D'ençà que es va saber que no hi hauria consulta el 9 de novembre una part del país viu sotmesa a rampells de rebel·lia, melangia i impotència. L'emocionant i multitudinària resposta dels ciutadans, que avui han anat als col·legis electorals per deixar constància simbòlica de la seva voluntat, no esborra la frustració d'estar vivint un moment marcat per una barreja d'immobilisme i d'activisme. Parlar d'un estat d'ànim uniforme seria simplificar, però s'observen símptomes d'indignació i de resistència. Exemples: a) aquest matí, el radiofonista Jordi Basté ha començat el seu programa especial (de 72 hores) amb una salutació inequívoca: "Mal dia, Catalu-nya!"; b) als seus mots encreuats, Màrius Serra ha inclòs definicions que apel·len a la insubmissió pacífica, intel·ligent i anagramàtica, i c) TV3 i Catalunya Ràdio han intensificat l'evolució dels últims mesos i han aconseguit que, si engegues la televisió o la ràdio a qualsevol hora, sempre et sentis acompanyat per informacions i reportatges que proclamen la urgència de votar (fins i tot han fet una crida perquè els espectadors es filmin a ells mateixos votant en unes urnes domèstiques ballant la cançó Sí o sí interpretada pel grup Els Tabarres).

Pel que fa a La Vanguardia, avui acaba la promoció de la col·lecció de "tasses plenes d'optimisme" amb una tassa que s'ha interpretat com una crida a la desobediència: "No esperes a la suerte, sal a buscarla". Si fins avui el país ha viscut moments d'indomable il·lusió, a partir d'aquesta nit s'inicia un període d'insatisfacció mòrbida. La primera conseqüència de la negativa estatal, certificada a finals de setembre, ha estat un augment d'adeptes a la causa independentista i una extensió alarmant de persones que insulten els seus conciutadans (l'insult més utilitzat és "botifler", molt apreciat a la selva de l'opinió pública anònima i impune que dóna més importància al tuit d'un cretí que a la mort de conciutadans a causa d'un brot de legionel·la).

Si la consulta s'hagués celebrat avui, el resultat hauria inclòs més partidaris del doble sí que fa dos mesos a causa de l'efecte prohibició. La sensació de bloqueig és general i la incomunicació entre els governs català i espanyol fa pensar en la necessitat, més urgent que mai, de trobar un desllorigador. Si bé no es descarta que el desllorigador sigui com la resolució d'un d'aquests problemes matemàtics mai resolts en la història de les matemàtiques; és a dir: un miracle. O que tot plegat reprodueixi el marc que va resumir Fran- cesc Pujols, que diuen que un dia, parlant amb un argentí, li va dir: "El desllorigador. No sé como traducírselo. En Argentina no hay".

Malgrat que el diccionari proposa com a traducció castellana de desllorigador la paraula solución, fa la impressió que en una realitat capaç de fer compatibles la legalitat i la legitimitat dels uns i dels altres ni a Catalunya ni a Espanya hi ha un desllorigador prou potent per ser digne d'a-quest nom. Potser necessitem un superheroi per interpretar les friccions tectòniques, filosòfiques i polítiques entre Catalunya i Espanya sense fer servir ni armes ni àcids jurídics que només agreugen el dramatisme de les trames. Veient la gentada convocada avui a les urnes amb l'única intenció d'expressar-se testimonialment i pacíficament contra el no constitucional, se m'acut que, a falta de candidats humans, el desllorigador podria ser un animal mitològic. Hauria de ser un animal de consens, amb prou prestigi per ser respectat pels uns i pels altres. Un animal que no arrossegués un currículum de foc o violència i, per tant, hauríem de descartar els diversos dracs del nostre bestiari.

Pensant en la plantilla de mascotes nacionals susceptibles de provocar un cert consens a l'hora d'intentar un apropament entre demòcrates espanyols excessivament immobilistes i demòcrates catalans excessivament hiperactius, podríem recórrer a la vaca cega. Parlo d'aquella vaca pirinenca que Joan Maragall va descriure amb un talent que va impressionar Espanya i va provocar que algú tan inequívocament espanyol com Miguel de Unamuno traduís el poema i el convertís en l'aproximació més precisa a la prodigiosa perfecció de l'original. Des de finals del segle XIX, quan es va escriure el poema, fins ara el país ha tingut altres animals igualment mítics. El conill Carlitos del programa Veterinaris, el gos Trasto d'El cor de la ciutat, el Dragui psicotròpic de dibuixos animats, el Cobi olímpic, els senglars bulímics de Vallvi-drera o la carpa Juanita.

Però cap d'ells no té la dignitat ancestral de la vaca cega. Tampoc no hem de descartar que, fastiguejada per l'immobilisme i la propaganda, la vaca ens engegui a tots a fer punyetes. Me l'imagino topant de cap amb una i altra urna, brandant lànguidament la llarga cua, situant-se prop de qualsevol estació ferroviària i, parpellejant amb un gran gest tràgic, esperant que arribi el moment del xoc de trens. Un xoc de trens que va començar sent una metàfora instrumental retòrica i que ja és el pronòstic literal d'una catàstrofe plausible.