El Punt Avui

Gràcies, Catalunya!

22/09/14 02:00 JOSEP MARIA MURIÀ
Es presumia que Espanya era la “reserva moral d'Europa”, per venir a dir que les idees modernes no hi tenien cabuda

Ningú m'ho ha encarregat, però goso parlar en nom d'aquells que són més o
menys de la meva edat i que durant mig segle hem seguit amb paciència i il·lusió aquest procés de recuperació de Catalunya, pel que fa a la seva identitat i les ganes d'ésser lliure. Potser encara hauria de reduir la meva representació i considerar-me portaveu només d'aquells que, nascuts o no fora d'aquí, malgrat haver viscut sempre lluny, hem procurat col·laborar tant com hem pogut.

Malgrat que el meu catalanisme és eixit d'un pòsit familiar, ja tenia més de vint anys quan, ara n'ha fet ja cinquanta, vaig trepitjar per primera vegada la terra catalana. Eren temps en què el règim dictatorial celebrava “quatre dècades de pau”, que en realitat era una mena de pau dels sepulcres... Presumia que Espanya era la “reserva moral d'Europa”, per venir a dir que les idees modernes que corrien arreu obrint les mentalitats i incitant a pensar, no hi tenien cabuda i eren fins i tot perseguides. Per tot arreu es manava parlar el idioma del imperio i em va tocar fins i tot veure com dues noietes rebien un parell de bufetades d'uns policies vestits de gris, que també les escridassaren en ple carrer Balmes, pel fet de parlar en català.

Malgrat tot vaig saber intuir la catalanitat creixent i que la cultura catalana, malgrat les enormes dificultats, s'anava refent a poc a poc. Recordo la il·lusió d'un company de viatge quan a Ripoll va descobrir que la plaça es deia “Pompeu Fabra” i “se'ls havia passat” –així ho va dir– tot el rètol en català... És el mateix que, alguns anys després, quan ja començaven a sovintejar les botigues també amb el seu nom en català, va trobar –també cap a Ripoll– aquell gran anunci: “Begui Cocacola”. A mi em va entusiasmar molt més que a ell, perquè vaig suposar que no era resultat de la vocació catalanista dels fabricants sinó d'un acurat estudi de màrqueting. També recordo el goig de veure la pel·lícula Companys, procés contra Catalunya i, és clar, el primer partit de futbol amb locució catalana.

Cada viatge, fins i tot quan sovintejaren, em permetia descobrir alguns guanys incontrovertibles: l'aparició de l'Avui aquella inoblidable nit del 22 al 23 d'abril de 1976, malgrat que a la tarda rebé una garrotada policíaca a la plaça Catalunya...

Ara que ho he anat recordant faig la gran comparació entre aquell país de l'any 1964 i aquest que tenim ara: penso en Arenys de Munt i les immenses manifestacions que hi ha hagut després demostrant al món que Catalunya podia demanar també el seu lloc i que ja n'hi havia prou de sotmetiment.

Des de la terrassa de casa meva, a Guadalajara, el primer que vaig fer el passat Onze de Setembre va ser emocionar-me fins a les llàgrimes al veure en aquesta Barcelona, ara tan lluminosa, la immensa V que els catalans vàreu saber fer. No sé si era per la “victòria” o per la “votació”. Tant li fa! El cas és que no em vaig poder estar de dir: “Gràcies, Catalunya, per haver-me donat aquesta immensa satisfacció!”

Darrera actualització ( Dilluns, 22 de setembre del 2014 02:00 )