Els visitants

Vénen al nostre país com si fossin els vells cavallers feudals cavalcant per les terres conquerides

La Vanguardia en català | 30/11/2014 - 00:00h


Pilar Rahola


Ha de ser difícil ser del PP a Catalunya. I no ho dic amb els termes victimistes que fan servir per tal de vendre una mena de vida heroica al bell mig d'una terra d'almogàvers. És cert que el debat està molt viu, però també ho és que els que defensen aquestes posicions estan a tots els mitjans de comunicació catalans i són l'única veu acceptada als espanyols. Si alguna cosa surt rendible en aquests moments a Catalunya, si més no pel que fa a presència mediàtica, influència i etcètera, és precisament defensar l'anticonsulta, el viva España i que en Mas vagi a la garjola. És el moment dels Nachos, els Colls i la resta de desconeguts, sobtadament reconeguts a les àgores públiques, fent sonar les trompetes de l'apocalipsi catalana. I si això triomfa a Catalunya, què no farà a Espanya! Certament, és el gran moment per fer-se un lloc sota el sol, bo i estomacant el procés català.

I, tanmateix, ha de ser difícil ser del Partit Popular a Catalunya, especialment quan es tracta de ciutadans que honestament se senten còmplices de la ideologia que representa. Sentir-se fonamentalment espanyol i obertament conservador és tan legítim com el seu revers, i sens dubte són milers els catalans que mantenen amb convicció aquesta posició política. Però ha de ser difícil perquè no hi ha manera que el Partit Popular els ho posi fàcil.

Ni a ells ni a aquells que, sense compartir la ideologia, esperen trobar ponts de diàleg amb l'Executiu espanyol. A l'inrevés, la fatxenderia amb què parlen de Catalunya els dirigents estatals, la manera que tenen de venir al nostre país, com si fossin els vells cavallers feudals cavalcant a les terres conquerides, el retorn de les veus fosques estil Aznar, retrunyint des de la ultratomba, la demonització dels líders catalans i l'absoluta manca de propostes mínimament creïbles cap a Catalunya, mentre s'ofeguen les seves arques amb deutes impagats, i s'aprima la seva minsa sobirania amb lleis recentralitzadores, suspensions cautelars i tota mena de normatives. El gran problema de ser del PP català és que els del PP espanyol els tracten exactament igual que a la resta de ciutadans de Catalunya: els tracta malament.

I per això mateix, pateixen com la resta, siguin sobiranistes, migpensionistes, amants del bícing o votants del Partit Pirata. Pateixen el sonor menyspreu d'un partit que ha decidit no tenir res per oferir a Catalunya, excepte el frontó del no. Si Rajoy hagués vingut a Palau, s'hagués trobat amb el president, hagués presentat alguna proposta viable i el seu verb hagués estat el del pacte, és possible que ser del PP a Catalunya fóra menys antipàtic. Però Catalunya no és terra per seduir, sinó el bastió irredempt que el PP fustiga per intentar salvar quatre vots amb la imatge de l'autoritat. És a dir, Catalunya és un viver de vots per al PP... fora de Catalunya. I per això mateix el bon tracte és impensable.