DANIEL WEINSTOCK FILÒSOF I PROFESSOR DE DRET A LA MCGILL UNIVERSITY DE MONT–REAL
Expert en el moviment sobiranista del Quebec
Daniel Weinstock va ser a Barcelona fa uns dies per participar en les Jornades filosòfiques, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). També havia estat convidat com a professor en un màster de la Universitat Pompeu Fabra. Weinstock és un dels filòsofs canadencs més coneguts en l'àmbit de la teoria política. Profund coneixedor del moviment secessionista del Quebec, s'ha especialitzat en els drets de les minories i els conflictes de justícia en els estats plurinacionals

“L'actitud de Madrid dóna arguments als secessionistes”

“En el pla moral i en el pràctic, prohibir la consulta va ser un error; la gent vol tenir possibilitat d'elecció, vol saber que la porta és oberta”

07/12/14 02:00 BARCELONA - ANNA BALLBONA
Daniel Weinstock. Filòsof i professor de Dret a la McGill University de Mont–real Foto: JUANMA RAMOS.
Al Quebec l'opció independentista
té una legitimitat política i constitucional
Calen regles clares.
El problema és un referèndum en què els dos costats juguin amb regles diferents
El refús del govern espanyol fa que ara tot sigui qüestió de tàctica, de posar la pressió a l'altre costat

El procés sobiranista català sovint ha mirat cap al Quebec. Allà van celebrar dos referèndums per independitzar-se del Canadà els anys 1980 i 1995, i en els dos casos va guanyar l'opció continuista. Daniel Weinstock, filòsof i professor de dret a Mont-real, és especialista en el nacionalisme i els conflictes de justícia dins dels estats plurinacionals. Per aquest motiu pot fer una doble anàlisi, sobre la situació del Quebec i les vies que es poden obrir ara a Catalunya.

Quins són els principals paral·lelismes i diferències entre el Quebec i Catalunya?
Totes dues són societats relativament petites que van ser incorporades a estats més grans. Al Quebec hi ha una percepció que els termes del tractat inicial han estat violats gradualment per la resta del país, per la Constitució del 1980. Però, a diferència de Catalunya, el Quebec és una federació. El Quebec, però també les altres províncies, tenen una autoritat completa sobre moltes jurisdiccions. Des del 1997, el dret de qualsevol província a la secessió està reconegut per la Cort Suprema del Canadà. La Cort Suprema va dictaminar que no hi havia dret unilateral, però si un referèndum al Quebec o en una altra província obtenia una majoria clara per separar-se de la resta del país, el Canadà tenia l'obligació constitucional de negociar.
El francès és respectat al Canadà? La qüestió lingüística és clara o bé, com en el cas del català, és motiu de setge?
És relativament clara. Ara més que fa 30 anys. El 1966 va arribar al poder un govern separatista, que va aprovar una llei lingüística per combatre l'anglisització. Tots els immigrants i els francòfons són obligats a portar els fills a l'escola francesa i el francès és la llengua de treball. Hi va haver una època de gran contestació contra aquesta llei, però ara hi ha equilibri. Paradoxalment, l'única comunitat que ara se'n queixa són els francòfons, perquè l'escola francesa no ensenya gaire bé l'anglès i troben que els seus infants no el parlen prou bé per ser competitius en un món global on és la llengua dominant. Si l'equilibri s'ha de trencar en els pròxims anys, no serà per culpa dels immigrants o dels anglòfons, sinó de la majoria francòfona.
El govern espanyol va prohibir al català fer una consulta. Li sembla comprensible?
És una molt mala idea en el pla moral, però també en el pràctic. En el pla moral, cap poble que forma part d'un espai multinacional no pot tenir la sensació que és presoner allà. Al Quebec en cap dels dos referèndums ha guanyat l'opció independentista. Potser perquè el que la gent vol no és necessàriament aconseguir la independència, sinó tenir possibilitat d'elecció. Si prenen aquesta opció a la gent, si els diuen “no, no podeu votar”, hi ha el risc que pugi l'independentisme, no perquè hagi crescut en si mateix, sinó perquè se'ls prohibeix el dret de decidir per ells mateixos. Si el govern espanyol vol evitar que el sentiment independentista augmenti, la seva no és la millor manera d'actuar. El que la gent vol és saber que la porta és oberta, encara que potser no necessàriament la vol travessar.
Vostè parla de “constitucionalitzar” el dret de secessió. Aquesta podria ser una via de resolució?
El fet que la Cort Suprema decidís que hi havia un dret constitucional no vol dir encara que nosaltres haguem constitucionalitzat un dret de secessió. La Cort Suprema diu que si hi ha una majoria clara que respongui sí a una qüestió clara, aleshores el govern federal té l'obligació de negociar. Però què és una majoria clara? Un 51%? Un 60%? Què és una pregunta clara? A Escòcia el govern britànic i l'escocès es van posar d'acord sobre una pregunta. El procés escocès ha estat exemplar. Calen regles clares. El problema és un referèndum en què els dos costats juguin amb regles diferents. Al Canadà els partits federals calculen que per sota del 60% no hi hauria la legitimitat per decidir. Al Quebec la majoria de gent creu que un 50% més un vot és suficient. Quan parlo de constitucionalitzar el dret de secessió parlo d'establir regles, ben delimitades: una pregunta sobre la qual tothom estigui d'acord, un percentatge, però també coses com la freqüència amb què es pot exercir.
Davant l'immobilisme del govern espanyol, les eleccions plebiscitàries que proposa el president Mas són una bona opció?
Jo no estic a favor d'eleccions referendàries. Això depèn del sistema electoral. Al Canadà és que hi ha diversos partits i el partit que guanya les eleccions pot fer-ho amb el 37% dels vots. Però el refús del govern espanyol fa que tot sigui una qüestió estratègica. Què és el que es pot fer per posar una pressió màxima al govern espanyol? Hi ha altres factors que entraran en joc, com l'opinió internacional. Si hi hagués un gran moviment d'opinió, unes eleccions amb un resultat molt clar a favor dels secessionistes... Quan no hi ha regles ni acceptació del procés per l'altre costat, s'està més en un altre joc, un joc de tàctica, en què s'intenta posar la pressió a l'altre costat. El problema és que l'opinió general dominant entre els països és que no els agrada gaire la secessió, ho veuen desestabilitzador. Un refús total de qualsevol moviment per part del govern espanyol podria fer reaccionar la resta d'Europa i que diguessin: “Si us plau, doneu una mica més de poder a Catalunya.” Hi ha molts escenaris possibles.
El govern català pot fer alguna altra cosa en aquest escenari, on es produeixen ofensives subterrànies per part del govern espanyol?
Les temptatives de desestabilització per part de Madrid tenen el risc que siguin contraproduents. Faig una altra analogia amb el Quebec. Els governs federals del Canadà van entendre, amb el temps, que la millor manera de mantenir el sentiment secessionista baix era no agitar gaire el Quebec.
El sorprèn la reacció del govern espanyol?
Sí, estic bastant sorprès. També em sembla que el fet que el referèndum s'hagi convertit en una consulta i que s'hagi fet després d'Escòcia no ha anat bé. I la participació diria que ha estat més aviat baixa. Al Quebec hi havia una allau d'informació sobre Escòcia. En canvi, el referèndum català no ha despertat gaire atenció. L'actitud d'Espanya és inútilment provocativa. És com si Madrid intentés donar arguments als secessionistes. També hi ha una altra cosa: quan camines per Barcelona o per Mont-real no tens la sensació d'un poble abatut, que sigui objecte d'injustícies o d'una violència greu com altres països del món. Són les dues ciutats més dinàmiques dels seus països respectius. En el fons, en aquest context hi ha gent que veu la secessió com un risc, que no hi veu la urgència. En aquest context és difícil de convèncer-los.
Al Quebec també passa que el moviment separatista sigui objecte de tota mena de desqualificacions?
Allà l'opció independentista té una legitimitat política i constitucional que fa que, encara que els canadencs anglesos pensin certes coses, no les puguin dir. I tampoc ho diuen perquè seria una manera de fer pujar el percentatge sobiranista. Molts d'ells pensen que el nacionalisme quebequès és ètnic, tribal i antiimmigrant. Hi ha de tot en un moviment secessionista, però de manera general el moviment quebequès, com el català, és modern. Però al Canadà la Cort Suprema té una gran legitimitat, que dóna una legitimitat al secessionisme que abans no tenia.
A Catalunya hi ha la impressió que el procés sobiranista posa en evidència una democràcia espanyola poc clara...
Als segles XVIII i XIX, tots els països europeus van reprimir els sentiments d'identitat nacional minoritaris per crear un sentiment nacional. Això el Canadà, que és un país molt nou, no ho ha viscut. A França van utilitzar mitjans molt forts per crear una unitat nacional i van prohibir les llengües regionals. Per exemple, quan sóc a París és sorprenent comprovar fins a quin punt ignoren un sentiment nacional a la Bretanya, on al carrer se sent la gent parlant bretó. A partir de París, només veuen una nació unificada. I a Madrid, exactament igual, i això ha creat un prisma distorsionador. No sé si és un dèficit democràtic, però sí que és un dèficit de comprensió de la natura veritablement multinacional de la societat espanyola. Hi ha un dèficit d'imaginació, de visió clara de la natura diversa del país.
L'ha sorprès alguna cosa del moviment sobiranista català dels últims anys?
Sé que el referèndum ha estat curtcircuitat per Madrid, però em va sorprendre la força del suport a l'opció sobiranista entre la gent que va votar. És la quarta vegada que sóc a Barcelona, m'he passejat per Gràcia i he vist per tot arreu les banderes. Hi ha alguna cosa que està passant, que potser no he arribat a llegir, però que sembla bastant forta.
Darrera actualització ( Diumenge, 7 de desembre del 2014 02:00 )