Evidències

La Vanguardia en català | 12/12/2014 - 00:00h


Rafael Nadal


Una lectura partidista i en clau estrictament electoral del vertiginós dia a dia de la política catalana pot portar a conclusions molt precipitades i a amagar alguns dels corrents de fons que la societat està expressant des de fa temps amb contundència i perseverança. La política de partits sobredimensiona aspectes conjunturals del debat i tendeix a amagar les coincidències més generals, que d'aquesta manera queden relegades en tota la confrontació política i mediàtica. M'agradaria referir-me a tres d'aquests trets del moment polític actual, que són tan obvis que al final corren el risc d'oblidar-se.

El primer i més evident és que els ciutadans catalans han adoptat d'una manera natural, molt majoritària i segurament irrenunciable la voluntat d'afirmar la personalitat política i la llibertat de decisió de Catalunya, fins al punt de considerar-la subjecte de sobirania. Només així s'explica que un vuitanta tres per cent (83,9%) dels enquestats per La Vanguardia aquest darrer cap de setmana responguessin afirmativament a la pregunta "¿Estaríeu d'acord que a Catalunya es pogués convocar un referèndum per decidir sobre la independència?". Després del 9-N la dada pren una rellevància extraordinària: la qüestió catalana podrà accelerar-se o alentir-se, però no se superarà sense una votació vinculant amb la independència com una de les alternatives; les propostes que pretenen evitar aquest escenari resulten forassenyades, ingènues o directament tramposes.

El segon tret al qual voldria referir-me no apareix directament a les enquestes, però es fa molt evident si s'analitzen a fons les respostes indirectes: a Catalunya hi ha una bossa àmplia de ciutadans que basculen amb relativa naturalitat entre l'adhesió a una hipotètica millora substantiva del pacte d'integració a Espanya i el suport a la independència. Són sectors que al seu dia van avalar la reforma estatutària, però que ja només creurien en el pacte si Catalunya tingués capacitat de negociació d'igual a igual amb els altres pobles d'Espanya. A manca d'aquesta presumpta tercera via que ningú no els concreta, molts d'aquests ciutadans serien partidaris de la independència sempre que se'ls garanteixi que s'hi arribarà sense conflictes irreparables ni danys col·laterals.

Aquest bloc ciutadà es correspon en part amb l'independentisme sentimental que en el passat no va militar en les opcions secessionistes perquè no semblaven ni prou realistes ni capaces d'aglutinar una majoria. Correspon també a aquells que sembla que van escollir fa temps la independència si s'hi pogués accedir automàticament -pitjant un botó-, però que són reticents a afrontar els conflictes i les incerteses d'un període de transició. Estan disposats a abraçar l'independentisme per manca d'alternatives, però necessiten comprovar que la proposta deriva d'una voluntat majoritària, que no respon a interessos partidistes i que es gestionarà de manera raonable cada etapa.

És sobretot en aquest sentit que una llista unitària i inclusiva podia tenir la virtut de subratllar la voluntat de conduir el procés des de la moderació, el realisme i l'eficàcia. En contra del que sostenen els aparells dels partits sobiranistes, no es tractaria d'aprofitar millor la llei electoral, ni tampoc d'atreure nous adeptes sense expulsar els extrems més radicalitzats: la unitat política seria la via que sumaria al procés aquests votants de diferents procedències ideològiques, que només faran el pas si se senten part d'una majoria molt àmplia, si veuen un camí realista i si intueixen que el procés es conduirà intentant evitar conflictes.

La tercera característica del moment polític resulta tan evident que va en boca de tothom: hi ha un corrent unànime a la societat que ja no vol suportar més temps ni la impunitat de la corrupció ni la injustícia flagrant en el repartiment dels costos de la crisi. Hi ha un retret duríssim a la manca d'accent social de l'acció del Govern de la Generalitat, que acaben reconeixent els mateixos dirigents de CiU. Però la resta de partits no sempre són conscients que els retrets ja s'han fet extensius a tota l'activitat parlamentària i que afecten negativament tota la classe política. També aquells que han fet propostes de bona fe però amb resultats escassos.

Govern i oposició s'han resignat a les injustícies de la crisi al·legant la manca de recursos i de competències. Però moltes entitats socials han demostrat que, més enllà de les tasques assistencials, són capaces de plantejar polítiques alternatives. No tot depèn dels diners: la política pot ajudar les entitats consensuant prioritats, pactant el destí dels recursos, modificant lleis, eliminant burocràcia, coordinant experiències o ajudant amb el seu aval a fer-les viables.

Abans de finals de gener el president i el líder d'Esquerra completaran la negociació sobre el calendari i les estratègies amb les quals pretenen culminar el procés que viu Catalunya. No sé si Oriol Junqueras estarà disposat a donar garanties al 67,7% dels ciutadans que, més enllà de comptar les forces en unes eleccions plebiscitàries, reclamen un referèndum posterior com a pas imprescindible per a un eventual accés a la independència. No sé si Artur Mas serà capaç de comprometre's en un programa d'emergència social, amb un calendari de mesures concretes per als propers mesos. Però d'aquestes dues decisions, derivades de les obvietats descrites, en depèn en bona mesura l'aval dels indecisos al seu projecte.