Saber fer gol

A Catalunya, algú vol imitar Arafat: mai no desaprofitava l'oportunitat de desaprofitar una oportunitat

La Vanguardia en català | 22/12/2014 - 00:00h


Francesc-Marc Álvaro


Si això del procés fos un partit de futbol, diríem que el problema és saber fer gol. La política sense gols és un passatemps per a diletants. El gol, vet aquí l'objectiu important. Si no ets resultadista en política, ets un ximple o un amateur. El sobiranisme ha demostrat que excel·leix en el jogo bonito i, en canvi, té grans dificultats per xutar a porta. El misteri dels misteris: com passar de la mobilització del carrer a l'execució d'una estratègia política que no desaprofiti l'oportunitat? Ens ho hem demanat moltes vegades. La bona gent que s'ha posat samarretes grogues i vermelles i ha fet totes les performances que se li han proposat ara no entén què carai passa entre Artur Mas i Oriol Junqueras. Hi ha un cert desfibrament del personal, per dir-ho amb una paraula molt de Pla.

Desfibrament al qual deu contribuir l'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (que indica que retrocedeix una mica l'independentisme), les ansietats que provoca Podem i les discrepàncies a l'interior de l'Assemblea Nacional Catalana, que corregeix el seu missatge després d'abonar la llista unitària i ara diu voler quedar al marge del debat sobre el tipus de candidatura que convé més a la victòria del sobiranisme.

Alerta amb els cops de volant. Aquest desfibrament no hauria de ser menystingut per ningú i té efectes preocupants. Per exemple, en un context de més unitat sobiranista, la dimissió del fiscal general de l'Estat, Eduardo Torres-Dulce, s'hauria celebrat a Barcelona com allò que és a ulls de qualsevol finlandès: una derrota de l'estil intervencionista de l'Executiu que presideix Rajoy.

Dimecres, a preguntes de Jordi Basté, vaig dir que les informacions apunten que Mas i Junqueras no arribarien a un acord mentre que la teoria permet pensar que tots dos hi perdrien massa en cas que no sabessin convertir l'energia que va sorgir del 9-N en un moment d'alta política o en un gol espectacular, per continuar amb el símil esportiu. És la necessitat d'escoltar la gent el que ha de facilitar l'entesa entre els dos màxims dirigents del sobiranisme polític, no pas la generositat, sobretot quan la generositat s'invoca tan sovint. La teoria general del pacte connecta amb una ètica de la responsabilitat que el president de la Generalitat va posar en primer terme quan va anunciar el seu full de ruta, un compromís que no té marxa enrere. En canvi, quan el cap de l'oposició es lamenta que Mas no l'estima prou, o quan proposa cedir-li la presidència si ERC fos l'opció més votada, ubica la discussió en un terreny boirós de psicologismes envitricollats, que recorda una cortina de fum.

Els catalans podem complicar-nos les coses de manera innecessària fins a límits que fan riure. Mentrestant, sembla que algú, a Catalunya, aspira avui a imitar en allò més negatiu Iàssir Arafat, històric líder palestí del qual es deia que mai no desaprofitava l'oportunitat de desaprofitar una oportunitat.