El Punt Avui

Abraçades perilloses

Toni Brosa

L’enciclopèdia de l’humor castís és rica i plena de rodolins de l’estil ‘Tiene más
peligro que un elefante en una cacharrería’ que descriurien fidelment l’estrena
a Catalunya de Pablo Iglesias, el líder de Podem. Brillant, s’ha d’admetre,
l’equiparació de Mas amb Rajoy, és a dir, del que posa les urnes i del
que les treu; del que aposta per la participació democràtica de la gent en les
decisions polítiques i del que el persegueix judicialment perquè ho fa. I enlluernador
l’atac al baix ventre a David Fernàndez per la famosa abraçada del
9-N amb Artur Mas. Una OPA hostil marca Íbex-35 a l’esquerra radical catalana,
a la CUP, i al polític més ben valorat per la ciutadania segons l’últim baròmetre.

Una espectacular demostració de vella política firmada pel paladí
de la nova política a Espanya. I sobretot un discurs farsant i demagògic, que obvia
la veritat, la felicitació de dos insubmisos davant l’Estat espanyol.
Diu molt del personatge i del seu concepte de les abraçades. Per ell és
més acceptable l’abraçada de l’ós que ell, com a espanyol, vol fer-li a Catalunya
quan diu: “Us han insultat, però han estat els de la casta, us entenc;
Espanya és un país de nacions, però no vull que marxeu, perquè junts estarem
millor. Defensem l’autodeterminació dels pobles, però aquí no, n’hi ha
prou amb un dret a decidir ja veurem sobre què, quan i amb qui. Canviarem
la Constitució, no cal concretar com, quan i amb quina majoria. Ah, me
n’oblidava, i no reconeixem el president que heu votat els catalans i el
Parlament per parlar de sobirania.”

Uns termes per a la rendició catalana amb els quals Pablo Iglesias i Podem
s’abracen sense escarafalls amb Rajoy, Zapatero, Aznar, Felipe..., les
elits franquistes que van lligar la camisa de força constitucional i l’oligarquia
econòmica que tant admiren. Tots a una contra l’emancipació catalana,
amb els portaveus de Ciutadans i Societat Civil Catalana aplaudint
amb les orelles. Bé, Pablo, bé.