El Punt Avui

Les terceres vies

Joaquim Nadal i Farreras

El setembre de 1975, amb el dictador encara viu, i després d’un intens cicle de conferències, es va publicar
el llibre Les terceres vies a Europa (Barcelona, Nova Terra), amb aportacions d’Anton Cañellas, Josep Solé
Barberà, Josep Pallach, Joan Reventós, Ramon Trias Fargas i Jordi Pujol. Tots han desaparegut de l’escena
política, i de la vida, i només Jordi Pujol és viu. Tal com han anat les coses, potser podríem dir, amb un punt
d’exageració, que són morts ells i els seus projectes polítics. Si els conferenciants encarnaven un sistema de
partits, encara en la clandestinitat, que va acabar emergint i va dotar Catalunya d’una pluralitat, impensable
a la resta d’Espanya, la veritat és que, a les portes de 2015, tots són fora d’òrbita.

L’EXTINCIÓ d’aquell sistema de partits, amb alguns hereus que encara lluiten per sobreviure i es resisteixen
a ser engolits per una nova realitat, s’ha produït en els darrers cinc anys i s’ha accelerat en els dos últims. Les causes
d’aquest daltabaix, inimaginable fa una dècada, cal buscar-les, d’una banda, en el desengany creixent de la població i,
de l’altra, en la pèrdua de credibilitat del catalanisme possibilista. Aquest va topar amb la muralla del Tribunal Constitucional
i la seva devastadora sentència de 2010 contra l’Estatut. El desengany és de més ampli abast i lliga amb un conjunt
de fets que s’agreugen amb la crisi econòmica; és amb la democràcia pervertida, amb les polítiques de retallades,
amb l’atur estructural, amb la desconfiança en el futur dels joves d’una generació preparada, amb la pèrdua de
capacitat adquisitiva dels treballadors, amb la precarietat laboral, amb l’asfíxia econòmica, amb la manca de perspectives
a l’hora de garantir drets bàsics, tant si es tracta de l’habitatge com de l’educació i la salut.

TOT PLEGAT HA GENERAT un escenari de confusió. És veritat que alguns, un cop passada l’embranzida del 9-N, s’afanyen
a posar a davant tots els efectes de la crisi i, una vegada més, com havia passat anteriorment, tracten de
contraposar l’agenda social, tan peremptòria, a les presses identitàries.
Com si fossin temes que es poguessin separar, i tot fent el retret, als que posen l’agenda identitària al davant,
d’ocultar justament la gravetat del conjunt dels greuges socials.

EL BLOC SOBIRANISTA PLANTEJA un escenari en tres temps. Ho va dir amb una claredat meridiana el president Mas la
nit del 9-N: “Ara hem fet un procés participatiu, sense cap transcendència legal. D’aquí poc caldrà votar una
llista unitària amb vocació plebiscitària per engegar un procés constituent que ens porti, passats divuit mesos, a
unes noves eleccions que esdevindran l’autèntic i definitiu referèndum.”
És clar, passar de la consulta promesa a la perspectiva de tres consultes en un parell d’anys ha refredat
una mica els ànims.
Però el cert és que tots els que creiem en el dret a decidir i en la necessitat de remetre-ho tot a una consulta vàlida
pensem que la unitat pot ser, encara, l’eina per posar el govern de Madrid en un escenari internacional complicat,
que l’obligui a moure fitxa. Però aquests dies, i fins que no s’aclareixi el panorama, l’atzucac és gran.

PRENENT AVANTATGE de l’atzucac s’escolten veus més nítides, i diverses, a favor de les terceres vies. Miquel
Iceta diu més i tot; diu que el diàleg i el pacte és l’única via possible. Miquel Roca reclama seny, diàleg i pacte;
sorgeixen moviments diversos que, lluny de l’unitarisme ferotge i intransigent de la dreta, es reclamen de la
tradició del catalanisme popular i d’esquerres.
D’acord, aquest és un camí que havia d’haver existit des de bon començament. Però què passa si no hi
ha ningú amb qui dialogar? Què passa si Catalunya es troba en un clima constituent, amb una efervescència
similar i diferent a la de 1975-1981, però els partits espanyols no volen sentir a parlar de cap procés constituent
i més aviat s’atrinxeren en el pacte malmès de 1978, després d’haver-lo grapejat de mala manera?

EL FUTUR DE LES TERCERES VIES és molt dubtós. En un nou mapa polític i un nou sistema de partits, a Catalunya i
Espanya, ni la dreta ni l’esquerra no són garantia de diàleg. Ni la vella ni la nova dreta. Ni la vella ni la nova esquerra.
No volen i no poden, per molt que diguin “podemos”.