2014 'on fire'

Semblava encarrilat i de sobte, zas, a Mas i a Junqueras els va donar per fer el ball de l'enze

La Vanguardia en català | 31/12/2014 - 00:00h


Pilar Rahola |


S'acaba l'any de l'èpica i podria començar el del desconcert. O del desencant, després de tant d'encantament patrioticofestiu, atesos els desamors d'aquests dies. Perquè és evident que el 2014 acaba amb la ciutadania -si més no la majoria que està a favor del procés- sense saber què ha passat i què ofereix l'any nou. Tot semblava sòlid després de l'exitós 9-N i, sobretot, encarrilat, però de sobte, zas, els va donar a aquest parell, a Mas i a Junqueras, per fer el ball de l'enze, i perduts en els seus vaivens politicosentimentals van deixar perdut tothom. Si alguna cosa es palpa en l'ambient és desànim, un desànim que ningú no sap d'on ve però que ve tan fort que podria carregar-se l'invent. I mentre la gent pregunta què carai passa, els dos líders que exerceixen el lideratge vagaregen per camins sinuosos, amb relats incomprensibles. De tanta reflexió saberuda, tanta estratègia de vol curt i tant tactisme d'estar per casa, s'han tornat críptics o, pitjor encara, indesxifrables. "Una endevinalla amagada en un misteri dins d'un enigma", manllevant Churchill, encara que aquesta vegada no es tracta de la gran Rússia, sinó de la petita pàtria llemosina. Sigui com sigui, ningú no entén res de què carai està passant, excepte que ambdós partits i líders tenen raons molt profundes per no arribar a un acord solvent. És a dir, amb tanta brúixola raonada, veurem si no han perdut la raó.

Per descomptat queden dies (pocs), ganes (esperem que suficients) i ànsies (moltes), però alguna cosa ja ha quedat gravada en la consciència de l'any que acomiadem: el tactisme i el partidisme podrien carregar-se la il·lusió col·lectiva. I encara que hem estat tot el 2014 repetint el bonic mantra que el procés era des del poble i per al poble, que anava de baix cap amunt, que la gent no permetria més ximpleries de les necessàries, i la resta de la gramàtica popular, el cert és que ni l'ANC no sabria què fer si els líders polítics no saben el que han de fer.

Perquè no ens enganyem, també en les organitzacions ciutadanes es repeteix l'esquema polític, i si hi ha enfrontament a dalt hi ha enfrontament a baix. O no és cert que el camuflat enfrontament CDC-ERC es reflecteix sigil·losament a les bases de l'Assemblea? Per això aquest enfrontament, difús, però molt difós, és un acte de greu inconsciència que cal esperar que es relaxi.

Tot plegat és tan trist com patètic. Perquè, com bé ens repeteixen els savis, hi ha una cosa molt pitjor que el fracàs, i és el ridícul, i el procés corre aquest risc si no torna a lloc. Que recarreguin aviat les piles els qui han de fer-ho, que trobin el mapa i refacin el camí, si no volen produir una gran decepció col·lectiva. Perquè no hi ha res més esperpèntic que tenir a tocar dels dits un procés històric i decidir que és el moment de fer-nos l'harakiri. Esperem, doncs, que el 2015 ens retorni el bon sentit.