El Punt Avui

HISTÒRIA

Costa rastreja la ‘connexió cubana' del catalanisme

L'historiador gironí ha estudiat els efectes de la independència de l'illa en la radicalització del nacionalisme català

L'autor compara la intransigència de l'Espanya del segle XIX amb l'actual

02/01/14 02:00 GIRONA - EVA VÀZQUEZ
Lluís Costa ha dedicat diversos treballs a les relacions entre Catalunya i Cuba Foto: JOAN SABATER.
Notícies de ...

L'historiador Lluís Costa, professor de la Universitat de Girona, ha dedicat uns quants estudis als lligams històrics entre Catalunya i Cuba, que en bona part va recollir el 2006 al llibre El nacionalisme cubà i Catalunya (Publicacions de l'Abadia de Montserrat), en què rastrejava les connexions entre el ressorgiment del catalanisme i el procés independentista a l'antiga colònia del Carib. Al cap de vuit anys, aquella recerca ha pres, però, una actualitat inesperada amb la intensificació de les reclamacions sobiranistes de Catalunya, arran de les quals l'historiador gironí ha reconegut amb consternació en el govern espanyol el mateix llenguatge i la mateixa intransigència amb què ja es va negar a escoltar els cubans al segle XIX. No només la classe política, adverteix Costa, sinó fins i tot alguns historiadors respectats, com ara José Álvarez Junco, “han sacrificat el rigor científic per posar-se al servei d'una estratègia de la confrontació”.

Els paral·lelismes entre l'actitud inflexible de l'Espanya imperialista i l'actual l'han animat a reprendre la reflexió d'aquell primer treball en el llibret Cuba i el catalanisme: entre l'autonomia i la independència, publicat a la col·lecció “Episodis de la Història” de Rafael Dalmau Editor. Costa parteix de la hipòtesi que “dos pobles tan interconnectats necessàriament devien influir-se mútuament”, i les respectives aspiracions sobiranistes no en van ser una excepció. En el cas cubà, però, ja existia un cos teòric sobre el nacionalisme des de principis del segle XIX, mentre que a Catalunya no prendria embranzida fins a la Renaixença i es rearmaria ideològicament gràcies en bona part al model cubà. Però en tots dos casos l'element comú va ser “la intransigent resposta espanyolista”, en una exhibició de “ceguesa política absoluta” que ja va alarmar al seu dia Francesc Pi i Margall. El polític federalista advertia el govern espanyol des de 1873 que la seva obstinació a no transigir en la concessió de llibertats a Cuba podia costar-li molt cara, però l'arrogant metròpoli no es va avenir a parlar d'autonomia fins al 1897, quan feia dos anys que havia començat la guerra, en faltava un perquè Espanya la perdés i els cubans ja no tenien cap interès a negociar res.

Costa, especialista en història de la comunicació, admet que els primers catalans que van viatjar a Cuba van prioritzar el benefici econòmic i que fins i tot van aprofitar-se del marc colonial per expandir els seus negocis. De fet, la premsa catalana impresa a l'illa era “més aviat folklòrica i, des del punt
de vista polític, decididament compromesa amb el poder de la metròpoli”. Però cap a 1880, la intensificació del moviment nacionalista cubà farà que es radicalitzin també les peticions catalanistes, i amb una intensitat inusitada, a diferència de la península, on les diferències al si de la burgesia de la Unió Catalanista refrenaven les aspiracions sobiranistes, utilitzades “més com a arma dissuasiva que com una autèntica convicció”. “A Cuba és on es cou el discurs del nacionalisme català més combatiu”, confirma Lluís Costa revisant la premsa editada a l'illa les dues primeres dècades del segle XX, que permet resseguir també la creixent animadversió que va despertar l'afirmació identitària dins “el reducte de l'espanyolisme més retrògrad, proposant, per exemple, el boicot dels productes catalans”.

L'historiador subratlla, però, que alguns dels capitans generals més reaccionaris i bel·licosos contra la independència de l'illa, com ara Valerià Weyler o Camilo García de Polavieja, quan van tornar a la península després de ser defenestrats van adoptar actituds molt més obertes en relació amb el nacionalisme català: “Polavieja va arribar a fer unes proposes d'autonomia molt avançades, que incloïen el concert econòmic o el respecte del dret civil català”.

Darrera actualització ( Dijous, 2 de gener del 2014 02:00 )