• 6 may. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Isabel Garcia Pagan igarcia@lavanguardia.es

Fer política amb l’excepció

Hi havia i hi ha “energúmens antidemocràtics” aquí i allà; i mai no han monopolitzat el debat polític

Un espectacle lamentable pel qual els representants democràtics som esbroncats, insultats i de vegades amenaçats per un grupuscle d’energúmens antidemocràtics que no han rebut mai el suport popular em sembla que és el reflex d’algunes de les coses que s’han de canviar”. Josep Piqué definia així l’ofrena floral dels partits a Rafael Casanova la Diada del 2003. El llavors president del PP català va rebre una resposta gairebé unànime: els insults van inclosos en el sou del polític. Tot i així, Pasqual Maragall li va prendre la paraula i així que va arribar al Palau de la Generalitat va posar en marxa un acte institucional que permetés celebrar la festa nacional de Catalunya amb comoditat per a totes les formacions de l’arc polític català. I això que l’operació de reforma de l’Estatut no era més que una promesa electoral, el PP no hi havia recollit firmes en contra, ni José Montilla havia posat sobre la taula el risc de desafecció.

En ple procés sobiranista, el PP no hi és i ningú no l’espera en un monument de Casanova blindat contra qualsevol protesta. Des de l’any passat, tampoc a l’acte institucional. I la seva absència no es va justificar per l’existència d’un grupuscle d’energúmens antidemocràtics, sinó al rebuig legítim al posicionament polític d’una majoria al Parlament de Catalunya.

Hi havia, i hi ha, energúmens antidemocràtics aquí, allà i més enllà. Ho eren, segons Piqué, els qui l’insultaven el 2003; i devien ser-ho els qui anys abans van llançar ous a Alejo Vidal-Quadras en el mateix escenari; també, per què no, els qui la nit electoral de les generals del 1996 cridaven “Pujol enano habla castellano” davant la seu del PP del carrer Génova. Hi deu haver qui atribueixi la mateixa definició als pretesos indignats que el 2011 van atacar diputats de tots els partits als accessos al Parlament, encara que ara a alguns –militants del partit de Pere Navarro, encara– una empenta i que et pintin una creu al clatell els sembli una protesta natural en defensa dels serveis públics. Fins i tot hi va haver qui va denominar terrorisme els escarnis de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que al final un jutge va definir com a llibertat d’expressió. Una altra definició mereixeran després de passar pels tribunals els feixistes que la Diada de l’any passat van irrompre violentament a la seu de la Generalitat a Madrid amb el braç alçat i van atacar representants catalans de les Corts.

Mai fins ara una situació excepcional no havia convertit en protagonistes del discurs polític català termes com “violència insuportable”, “divisió” i “crispació social” atribuint-la a una opció ratificada per les urnes. Potser perquè part de la responsabilitat recau sobre els polítics que, incapaços de donar resposta satisfactòria a les demandes dels ciutadans, acaben per alimentar-la…