El silenci de Carme Chacón

La Vanguardia en català | 19/09/2014 - 00:00h


Rafael Nadal


L'acceleració del calendari polític ha intensificat els sentiments d'esperança, d'il·lusió, de por o d'indignació que experimenten darrerament els ciutadans de Catalunya. Molts veuen en la imminència del 9-N, o en unes hipotètiques eleccions plebiscitàries, el moment de la veritat que decantarà la majoria a favor o en contra de les seves aspiracions. En aquestes jornades políticament intenses els sentiments espontanis de cadascú són els que són i ningú no té dret a manipular-los. No es pot negar a ningú la llibertat de proclamar el seu estat d'ànim, ni de sentir-se més o menys representat pels corrents d'opinió majoritaris. A aquells que es consideren menystinguts o poc representats tampoc no se'ls pot negar el dret d'intentar canviar les coses a través de la seva pròpia activitat cívica i política.

No cal donar-hi més voltes: els ciutadans són lliures d'afrontar aquest procés polític amb els sentiments més extrems que es puguin imaginar. Però els qui representen un paper públic, i molt especialment els líders polítics, tenen l'obligació de ser prudents, rigorosos i, per damunt de tot, escrupolosament respectuosos amb la veritat. En aquest sentit, líders com Rivera o Sánchez Camacho, que tenen una presència als mitjans molt per sobre de la seva representació electoral, no poden argumentar una suposada marginació. Senzillament, no és veritat.

És en aquest context que he vist amb sorpresa i preocupació algunes intervencions públiques en les quals la dirigent socialista catalana Carme Chacón es proclama víctima d'una espiral de silenci i denuncia que se sent condemnada a ser estrangera a la seva terra perquè es nega a cedir a la pressió independentista. La meva perplexitat és absoluta: sempre he pensat que si a Catalunya hi ha una persona que no pot sentir-se silenciada, aquesta és Carme Chacón, que a les eleccions generals del 2008 va encapçalar les llistes del PSC i va ser votada per 1.672.000 catalans, un extraordinari i potser irrepetible 45,33% del cens electoral.

Pot sentir-se legítimament marginada la persona en qui més ha confiat l'electorat català en tota la seva història moderna? Pot sentir-se silenciada la primera d'una llista que va obtenir un rècord de vots i més de la meitat dels diputats de Catalunya? Pot sentir-se estrangera a Catalunya una persona a la qual aquesta terra ha encarregat la seva representació en les darreres quatre legislatures i que encara la representa? Pot sentir-se políticament menystinguda la persona que ha estat ministra espanyola gràcies a la força electoral que li ha donat Catalunya? Pot queixar-se de manca d'altaveus la política més consentida pels mitjans de comunicació, especialment quan en ple embaràs Zapatero li va encomanar el Ministeri de Defensa? És raonable que se senti discriminada a Catalunya la líder d'un partit al qual els catalans van arribar a donar el monopoli de la representació política a nivell local, català i espanyol?

Hi va haver un temps en què les organitzacions polítiques i socials d'esquerres pretenien inspirar-se en principis de gran força moral com la llibertat, la igualtat, la solidaritat, la justícia i la defensa de la veritat. També perseguien amb tenacitat un aprofundiment radical de la democràcia. Eren anys en els quals l'esquerra refregava als rivals una seva suposada superioritat moral en els mètodes i en els objectius. Al final del segle XX, la majoria de les esquerres van canviar aquests principis globals per un pragmatisme exagerat i van deixar desemparades les seves bases socials. Ara la crisi ha portat aquesta renúncia a nivells descarnats; els vells partits han practicat una mena de tot s'hi val amb l'únic objectiu de recuperar el poder. El resultat ha estat exactament el contrari.

No sé si Chacón és conscient que durant unes quantes legislatures la ciutadania de Catalunya no només no la va condemnar al silenci sinó que li va encarregar -a ella i al seu partit- la resolució del problema i li va donar la força electoral necessària. Va rebre l'encàrrec, però no el va resoldre. Al contrari, la retallada de l'Estatut a les Corts i la posterior sentència en contra del Constitucional (amb inhibició socialista sobre el recurs del PP) van constituir un fracàs en tota regla. El 18 de juny de 2006 els ciutadans de Catalunya havien ratificat en referèndum l'Estatut i aquell mateix dia va començar el procés per carregar-se'l. Han passat més de vuit anys i potser convé recordar-ho, perquè sovint s'invoca una suposada precipitació del procés polític de Catalunya.

Podem donar-hi alguna volta més, però diria que aquesta és la realitat: els ciutadans de Catalunya van delegar la seva veu en Carme Chacón perquè parlés en nom seu a Madrid; va arribar un moment que aquests mateixos ciutadans van trobar que la líder socialista no aixecava la veu per defensar-los i van començar a trobar injustificables els seus silencis. Com a conseqüència d'aquesta pèrdua de confiança, la majoria ciutadana ha decidit fa poc encomanar a altres forces polítiques i socials la gestió dels seus anhels i de les seves aspiracions de llibertat. Si Carme Chacón no es va queixar quan els ciutadans de Catalunya li van donar una confiança exagerada, gairebé en exclusiva, no sé si és honest fer-ho ara que ells mateixos l'hi han retirada.