L'esquerra i la secessió

Si Syriza guanya avui a Grècia, l'ona expansiva arribarà a Espanya i s'encarnarà en Podem

La Vanguardia en català | 25/01/2015 - 00:00h


José Antonio Zarzalejos


Ja fa quatre anys -exactament el 15 de gener del 2011- Javier Cercas va escriure a El País un article imprescindible que es titulava "El fracaso de la izquierda en Cataluña". L'escriptor i analista es referia al fracàs no polític sinó ideològic de l'esquerra al Principat que s'havia entregat al discurs hegemònic del nacionalisme. Cercas afirmava -i amb ell coincideixen molts pensadors- que, "sorprenentment, a Catalunya és possible ser alhora nacionalista i d'esquerres. Es tracta -escrivia- de dos disbarats complementaris" perquè la ideologia nacionalista és "reaccionària, incompatible amb els principis més elementals de l'esquerra". Per això va adduir que ser nacionalista i d'esquerra constituïa un oxímoron i ser nacionalista i de dretes un pleonasme. Per la seva banda, Gregorio Morán, més recentment en aquest diari, ha escrit sobre la "dissolució de l'esquerra a Catalunya" fenomen que "ve de lluny".

A Espanya està apuntant una nova esquerra. És l'esquerra que representa Susana Díaz al PSOE, molt vinculada a una societat com l'andalusa de característiques singularíssimes i fort influx en el conjunt espanyol, que ara intentarà un salt qualitatiu. La pròxima convocatòria electoral a Andalusia remet a motivacions diverses, però una d'aquestes, i no la menys important, consisteix, precisament, en l'elaboració d'un discurs propi que ni tan sols Pedro Sánchez -encara que ha tingut poc temps- no ha pogut refrescar. En el nucli d'aquest nou discurs -i hi ha indicis per assegurar-ho- s'ha incorporat una concepció de l'Estat que ja no arrossega el llast de les seqüeles del franquisme que condicionaven l'esquerra davant el relat del nacionalista basc i català; i afegeix una voluntat política de recuperar un posicionament més autònom tant a Catalunya com al País Basc. Díaz ocupa així al calendari l'espai que li ha deixat el president de la Generalitat -el mes de març- i cerca credencials pròpies per disputar la candidatura a la presidència del Govern a Pedro Sánchez perquè ella està imbuïda -i amb ella molts altres dirigents- que disposa de més possibilitats que qualsevol altre líder socialista d'establir un tu a tu amb Podem i evitar l'enfonsament del PSOE. És clar que aquesta disputa amb Sánchez podria ser tant directa com indirecta, o sigui, impulsant -com sembla- la candidatura de Carme Chacón a les primàries del juliol per a la presidència del Govern. La catalana ha tornat a representar una opció de futur en el PSOE.

Si Syriza guanya avui les eleccions a Grècia -i molt més si ho fa amb prou majoria per governar sense pactes-, l'ona expansiva arribarà inevitablement a Espanya i encarnarà les seves vibracions en l'organització que dirigeix Pablo Iglesias, a la qual tampoc no l'afecten els condicionaments del franquisme i que davant el mal anomenat dret a decidir ofereix un procés constituent -una esmena, per tant, a la totalitat- desatenent la importància dels elements d'identitat per prioritzar els de caràcter civicosocial. A Podem és evident que no hi ha cap simpatia pels plantejaments de Mas i de Junqueras (Iglesias: "Mai no em veureu abraçant ni Rajoy ni Mas", gest de confraternització que sí que va fer el dirigent de la CUP, David Fernández). El procés constituent -en què es posarien a sobre de la taula tots els elements que conformen l'Estat- s'entén per alguns com una manera de fugir d'estudi de pronunciar-se sobre un referèndum per a la independència de Catalunya. No ho és: forma part del corpus d'aquest nou partit que arrela en criteris nous i tradicionals de l'esquerra més ideolo- gitzada i que tanquen un indissimulat jacobinisme, necessari per a l'eventual desplegament de les seves propostes electorals.

Potser ERC no és tan esquerra com les altres? En absolut. L'objectiu dels republicans és la independència catalana encara que el model de país s'identifiqui amb plantejaments esquerrans. Per això Junqueras va afirmar que si ell fos espanyol -ho és, una altra cosa és que se'n senti- votaria Podem. Però com que la seva prioritat és la identitària, els de Podem queden a una distància sideral de les seves pulsions ideològiques que abans i després són nacionals i només en darrer terme de model social. La irrupció d'una esquerra socialista que renovi una dona amb carisma -Susana Díaz- i d'una organització emparentada amb la Syriza que avui competeix a Grècia, són per al secessionisme català un obstacle seriós. Què passaria si aquesta nova esquerra -ja articulada a Barcelona- imposa les seves credencials socials sobre les identitàries i menja terreny a ERC fins al punt de trencar el binomi hegemònic de republicans i convergents? És una hipòtesi versemblant.