• 24 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Antoni Puigverd

Camins paral·lels

A mesura que el cel macroeconòmic s’aclareix, el ‘pavor nocturnus’ pot donar pas al ‘dies irae’

Amb l’aprovació dels pressupostos, Artur Mas ha guanyat dos anys. Si ERC decidís abandonar-lo, podria prorrogar els que ara s’acaben d’aprovar, de manera que aconseguiria arribar a l’any 2016, un horitzó que ell mateix va delimitar fa uns mesos, en contra de l’opinió sobiranista que desitja un calendari més accelerat: negativa de les Corts al referèndum i ràpida convocatòria d’unes plebiscitàries.

Són moltes les dificultats que trobarà Mas en el camí cap al 2016 (fixem-nos, a tall de curiós exemple, en l’espectacular caiguda de Sandro Rosell). Però, si aquests dos anys discorren sense més dificultats de les previsibles, i si, a més, és capaç d’aguantar la pressió del “tenim pressa” que forma part de les il·lusions independentistes del carrer (ANC), Artur Mas té dos anys de coll.

Mariano Rajoy no necessita jocs parlamentaris. La seva majoria absoluta no perilla, malgrat que la seva governació, en canvi, s’està enrarint. Dos exemples. Primer. La sentència europea sobre la doctrina Parot va ser acatada, però les víctimes del terrorisme, que havien estat ofertes a l’altar de la pàtria, s’han revoltat. Rajoy podria acabar tan condicionat per aquest flanc (en el qual UPyD i el flamant Vox tenen ganes de pescar) com Mas per les grans manifestacions de l’Onze de Setembre. El dilema no és fàcil: si Rajoy accepta el condicionant, perd molta capacitat política, però si no l’accepta, perilla l’acer que va forjar Aznar: unint el ferro de la dreta amb el carboni de l’extrema dreta.

Segon. La dificultat amb què Rajoy potser menys comptava per endavant és la irritació social. No la neoprogre dels indignats, sinó la irritació de les famílies. A mesura que les bones notícies macroeconòmiques es van consolidant, es desperta el ressentiment dels que estan pagant la factura: les classes mitjanes i populars. El conflicte de Gamonal, en una Castella hegemonitzada pel PP, demostra que el pavor nocturnus, la por a la foscor econòmica total, era el millor antídot contra les revoltes. Però, a mesura que el cel macroeconòmic s’aclareix, el terror nocturn podria deixar pas al dies irae. El dia de la ira.

Causa meravella entre els periodistes italians la radicalitat i rapidesa amb què s’han imposat a Espanya les reformes. A diferència de la cultural italiana, amb tants pesos i contrapesos, la cultura política espanyola és reverent amb la jerarquia. Rondinaire, però obedient. La jerarquia ha imposat la seva teràpia de cavall: retallades socials, precarietat, pèrdua de poder adquisitiu i dels estalvis, atur demencial. La gent s’ho ha empassat tot, sí, però cada vegada que la borsa recupera l’alegria, augmenta el ressentiment de les arruïnades classes mitjanes.

Avancen Rajoy i Mas, els dos presidents, per camins clarament traçats sobre el mapa, però plens de pedregoses sorpreses i inconvenients. No dialoguen entre ells per trobar una solució al plet català. No sabem si voldrien dialogar. Sabem que no poden. La seva gent no els ho perdonaria. Malgrat la seguretat parlamentària de què disposen, si negociessin serien escombrats de l’escenari.