• 20 may. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • M. LUDEVID, economista Manuel Ludevid

Balada trista del país del no

Aquesta és la història d’un país amb molta gent sense feina i que no tenia petroli ni gas natural. Havia tingut carbó, però el que quedava era de baixa qualitat, molt contaminant i costava més diners treure’l de la mina que comprar-lo a l’altra punta del món. Com que no tenia recursos propis, havia d’importar-ne: tres quartes parts del consum interior d’energia depenia del que comprava a l’estranger, cosa que suposava un cost equivalent al 5% de la riquesa del país. Un dia, el país va decidir que volia liderar la tecnologia del sol, d’escàs rendiment energètic, i va abocar-hi fortes subvencions de diner públic i s’endeutà fins al coll. Acabà pagant el gas natural tres vegades més car i l’electricitat el doble que d’altres països amb qui estava en competència. Algunes indústries van haver de tancar o marxar a altres països amb energia més barata i això agreujà el problema de l’atur.

Un dia corregué la notícia que potser hi havia petroli i gas natural al propi país, en terra o a sota el mar. Però en lloc d’alegrarse’n i pensar en la gran sort que havien tingut, els seus ciutadans van oposar-se immediatament a explotar-los, i fins i tot a fer una mera exploració per confirmar o no l’existència d’aquests recursos. Argumentaven que aquesta investigació comportaria una catàstrofe ambiental i la desaparició del turisme. De res va servir que altres països amb més experiència els expliquessin que ells ho havien provat i que l’explotació assenyada de petroli i de gas era compatible amb el respecte al medi ambient i amb el desenvolupament d’un turisme de qualitat.

El temps va anar passant i la factura energètica va anar pujant. Molts ciutadans i empreses d’aquell país ja no podien pagar els rebuts de l’energia. En pujar les tarifes dels hotels i el cost del transport, el flux de turistes començà a disminuir. La competitivitat del país minvava i l’atur pujava. Com que no hi havia diners per mantenir els espais naturals, que un dia foren magnífics, aquests es van deteriorar i el descens del turisme s’accentuà. Ja no podia presumir de conservació ambiental i anà davallant en el rànquing econòmic mundial i va acabar essent comprat a poc a poc per empreses de països dels que abans en deien “emergents”. Un cop malvenut, el país fou sotmès a l’explotació intensiva de recursos i persones, i a poc a poc el món oblidà aquell antic paradís.