"On he de posar-me?"

ESCENARI VOLUNTAT (PLAÇA PIUS XII) | Ni la calor sufocant descoratja els experts manifestants

Edició impresa Política | 12/09/2014 - 00:00h

Silvia Hinojosa
Barcelona


les tres de la tarda, el carrer bullia en aquest final d'estiu amb calor d'agost. Però el sud de Catalunya ja omplia la Diagonal, des de l'extrem de la V humana que començava a la plaça Pius XII, a l'altura de l'hotel Princesa Sofía. Els primers trams estaven assignats, sobre el plànol, a les Terres de l'Ebre, i famílies senceres, grups d'amics, gent d'edats diverses disciplinadament vestides de vermell o de groc, se situaven al peu de l'escenari que tancava aquest braç de la V. Hi havia ganes de marxa i en sonar els primers acords van posar-se a saltar, desafiant la xafogor que gasta Barcelona. 

Però que ningú pateixi, el lot de protesta inclou ampolles d'aigua, gorres, barrets de palla, ventalls i fins i tot cadires plegables que molts van treure al final. I el berenar dels nens, embolicat amb paper d'alumini. És la tercera Diada d'alt voltatge, polític i ciutadà, i hi ha veterans. Tot surt de les seves motxilles diminutes. Tret de les banderes, enormes estelades, més grans cada any?, que acompanyen els crits d'"independència". Ahir ningú no demanava la consulta, entre els assistents. I la senyera, també desterrada. Com es temia, això sí, les xarxes no van aguantar tants watsaps.

"On he de posar-me?". Són les quatre passades i una senyora s'acosta a la zona de premsa. Es deu preguntar com l'organització pensa encarrilar la multitud que s'amuntega davant de l'escenari, al ritme roquer d'Els Segadors de Los Tremendos, i la Rumba del sí sí. Entre cançó i cançó, el segon crit més sentit és aquell de "Lo riu és vida...", que va fer furor contra el transvasament de l'Ebre, perquè cadascú porta el seu equipatge per la vida. Uns trams més enllà, gent de Ponent. del Garraf, dels Penedès..., una amalgama territorial que omplia la Diagonal i que cap a les cinc va començar a col·locar-se de quatre en quatre, seguint les instruccions de l'escriptor Màrius Serra des de l'escenari. "És molt emocionant", deia una senyora al seu acompanyant. "Tenim massa paciència", corregia ell.

Passat el clímax de les 17.14 h uns quants van començar a desfilar cap als autocars, però la majoria s'hi va quedar una hora més, com se'ls havia demanat. A la sortida, el campus de la UB oferia als més joves una gespa esponjosa i a l'ombra. D'altres es refugiaven a les terrasses. Fins a la Diada que ve, potser.