El Punt Avui

MICHAEL KEATING CATEDRÀTIC DE LA UNIVERSITAT D'ABERDEEN

“La gent té dret a dubtar dels unionistes”

“La darrera promesa presentada per Londres no és ni gaire concreta ni convincent”

“La reiteració de diferents amenaces llançades per Westminster en fa perdre l'efectivitat”

17/09/14 02:00 EDIMBURG - QUIM ARANDA (ENVIAT ESPECIAL)
Canals relacionats
Crec que guanyarà el no per un marge molt estret, però no en podem estar segurs
El govern Rajoy aboca a la polarització i tot condueix a un xoc

Catedràtic de ciència política a la Universitat d'Aberdeen, el professor Keating (1950) és un dels coordinadors del programa de recerca sobre el futur constitucional de Escòcia i el Regne Unit de la Universitat d'Edimburg. Especialista en l'estudi dels moviments nacionals a Europa, també coneix molt bé el cas català. La seva producció intel·lectual denota una preferència per evitar els maximalismes. Però com tots els escocesos ha de triar entre el sí i el no.

Està amoïnat pel futur d'Escòcia i del Regne Unit?
Sí, però no sóc alarmista. Crec que algunes de les prediccions que s'han fet són molt exagerades. Si guanya el sí, no serà la fi del món. Continuarem a la Unió Europea, a l'OTAN, i no es produiran les prediccions extremistes sobre un caos econòmic. I si guanya el no, el procés constitucional escocès tirarà endavant. Escòcia és ja una comunitat de referència en el debat polític.
Què li sembla la darrera promesa dels partits de Westminster. Posarà fi a les esperances del sí d'una vegada?
No ho crec. No queda clar què ofereixen els unionistes. Els tres partits tenen propostes diferents. I aquest matí [per ahir] surten amb això que garanteixen que el Parlament escocès no podrà ser abolit. Sembla una concessió. Qui són per fer-la? I quant als poders fiscals que donarien els laboristes, són molt petits. I si hi havia un gran oferiment, cal demanar-se per què no l'han fet abans? Per què no és a la papereta del referèndum, quan se'ls va convidar a fer-ho, en el moment de signar l'Acord d'Edimburg? Més poders no hi són, a la papereta. Per tant, la gent té dret a ser molt escèptica.
I més si es té present que l'any vinent hi haurà un nou Parlament i un nou govern?
És clar, la política britànica serà diferent després del maig del 2015. I Gordon Brown, que no és ni el líder del laborisme, ni és en el govern, diu que tot això ho faran en tres mesos. Fixa-t'hi! Fa dos anys que estem aquí discutint sobre la independència: les implicacions polítiques, econòmiques, socials, i ell diu que això ho faran en tres mesos, ignorant el debat que hi ha hagut a Escòcia i fent-ho des de Westminster? Però quina manca de respecte és aquesta?
Creu en l'exactitud de les enquestes que en les darreres dues setmanes han mostrat que tot plegat serà molt ajustat, o potser hi pot haver una bossa de vot ocult, del sí o del no, que provoqui un resultat molt més clar?
No ho sabem, realment. Hem de confiar en les enquestes. Han passat vint anys des que el 1992 es van equivocar, i de molt, en les eleccions generals. Però alguns especialistes han suggerit que potser les seleccions fetes per als sondejos no han estat gaire acurades, en especial per internet.
També perquè no hi ha registres històrics del comportament de molts potencials nous votants?
Totalment d'acord. De totes maneres, no queda clar com podrà votar tot aquesta gent. Però, a més, també, potser, perquè en el darrer minut molta gent es fa enrere. Jo era al Canadà durant el referèndum del 1995, i va passar això. Molta gent va votar sí perquè volien més poders, no pas perquè volguessin la independència. Ho sabíem per les enquestes. I tal vegada ara passa el mateix. A molta gent a Escòcia li agradaria veure el 49% de vot a favor. Per dir: “No volem arriscar-nos, som aquí i no ens fareu enrere.” Però si el sí sembla que és a punt de guanyar, potser alguna gent acaba dubtant. No van ser les declaracions d'amor dels canadencs les que van evitar la independència del Quebec, sinó la reacció final dels quebequesos, que es van fer enrere en el darrer moment.
Por psicològica de l'abisme?
No, només càlcul estratègic.
Però no és el càlcul de l'SNP?
No, és clar. Parlo dels electors que dubten, que potser s'acaben fent enrere. Només el 3% o el 4% de la població. No parlem de més, això segur. Hi pot influir. Però no ho sabem, perquè no tenim cap evidència.
Per què el no s'ha enfonsat espectacularment en les enquestes en les darreres setmanes?
Per moltes raons. Els unionistes no han trepitjat el terreny com ho ha fet el camp del sí. De fet, hi ha dues, fins i tot tres campanyes: la del Yes Scotland, majoritàriament dominada per l'SNP, i les campanyes dels col·lectius populars, més d'esquerres, molt actius, fent mítings a tot arreu i discutint-ho tot. Però, a més, hi ha hagut també la campanya en les xarxes socials, molt activa. El camp del no, en canvi, ha seguit la tàctica del bombardeig aeri, i no la de la guerra sobre el terreny. I si fas un cop d'ull als recents conflictes militars, t'adones que no els guanyes des de l'aire, sinó que necessites tropes sobre el terreny. I el no no n'ha tingut. Un altre error, de molt més calat, és no haver articulat un discurs concret sobre què és la unió. I un tercer error són les amenaces. Només cal saber un mínim de psicologia: si amenaces una vegada, és efectiva; si ho fas dues, en redueixes l'efecte, i si ho fas tres, encara el redueixes més.
No hi ha doncs, cap problema sobre la lliura? Només és una amenaça que no es complirà?
Sí, però si després dius que els supermercats apujaran els
preus, resulta absurd. Perquè els supermercats representen la lliure competència en el mercat. No ho sé, tot plegat sona molt estúpid.
Pot assenyalar el més positiu i negatiu de la campanya?
El més positiu, el compromís polític de la gent. Dissabte passat tornava de Glasgow en el tren i un parell de joves, amb mocadors i samarretes del Celtic, tatuats, etcètera, estaven discutint sobre la possible o no unió monetària. És increïble, oi? En petites comunitats per tot el país la gent ha discutit molt i molt sobre tots els aspectes de la independència. Jo sé que a Catalunya la gent parla sobre si podeu o no votar, i si és o no legal. Però aquí hem estat discutint sobre economia, estat del benestar, pensions, joves... Tot això és molt positiu. El més negatiu és el que han dit les dues bandes: podeu fer això o allò, i no us costarà res. Passi el que passi, caldrà prendre decisions difícils. Però afortunadament la gent ho sap. No es creu els polítics. I, quant al camp del no, realment és difícil de dir alguna cosa positiva. Sembla ridícul, oi? Potser el millor del camp del no ha estat Douglas Alexander, del Partit Laborista. Ha desenvolupat arguments molt positius. Però la resta del no, amb tota mena d'amenaces... Absurd. La gent no se les creu.
Quin pot ser l'impacte psicològic a la resta del Regne Unit si Escòcia vota pel sí?
Fins fa molt poc, l'opinió pública a Anglaterra ha romàs indiferent al que passava aquí. I ha estat també molt indiferent davant de la devolució de poders a Escòcia, per bé que sempre han estat reticents a la influència escocesa en el centre. I encara més: una part de l'ala més dretana del Partit Conservador voldria que Escòcia marxés. En altres termes, no seria, per exemple, tan traumàtic com si Catalunya s'independitzés d'Espanya. Segur que no. Tot i que seria un gran xoc per a la classe política, un gran fracàs, i implicaria molts problemes per al Partit Laborista.
Però també per als ‘tories', oi?
Cameron està en una posició molt feble. Està acorralat pels euroescèptics, d'una banda, i si Escòcia vota sí, qui sap, oi?
I la gent del camp del sí que per primera vegada s'han involucrat en política, què passa si perden?
Crec que ho portaran prou bé. Partien d'unes expectatives molt baixes i han arribat molt lluny. Crec que dirien: “Molt bé, som aquí, no ens movem, anem a parlar dels nous poders, etcètera.” Per contra, si hi ha un vot a favor de la independència, molta gent a Escòcia que haurà votat no es preocuparà molt, perquè ho sentiran com una pèrdua. Al cap i a la fi, se suposa que són els que han de guanyar, oi? Ho passarien malament psicològicament.
Alguna predicció del resultat?
No ho sé, realment no ho sé.
Cap preferència?
Votaré, però no ho diré. Què passarà? Crec que guanyarà el no per un marge molt estret, perquè la majoria de les enquestes han indicat que el no va per endavant. Però no ho sabem.
Què pot aprendre Catalunya del procés escocès, si és que en podem aprendre res, que no ho sé?
Per descomptat, la gran diferència és que el govern britànic va dir, OK, feu el referèndum...
Deixi'm demanar-l'hi d'una altra manera: com pot reaccionar el govern de Madrid en cas de sí i de no en relació amb Catalunya?
La primera cosa de la qual Madrid s'hauria d'adonar és que aquestes qüestions es poden resoldre de forma democràtica. El fet extraordinari és que a Escòcia es va acordar la pregunta, el quan i les conseqüències. Però si no pots solucionar-ho de cap altra manera, què pots fer? Resoldre-ho de forma no democràtica? No. Si hi ha un sí, Madrid sempre dirà que ha estat un error fer el referèndum. Però no fent res, el que provoca el govern de Rajoy és una polarització que només condueix a un xoc. En aquest país no tenim polítics com Rajoy. Aquí els polítics s'han d'explicar, han d'anar al Parlament, no poden amagar-se.
Pot veure alguna solució per resoldre el conflicte català?
No. Tradicionalment, el sistema català era fer demandes i, en el darrer minut, acceptar un compromís. Però ara no és així.
Junqueras ha ofert al president Mas entrar en el govern per blindar la consulta?
Això tampoc ajuda, com tampoc veure la pressió popular que hi ha a Catalunya. Tens un milió i mig de persones al carrer i no pots defraudar-les.
Darrera actualització ( Dimecres, 17 de setembre del 2014 02:00 )