Uns mesos més d’inestabilitat

L’objectiu principal de qualsevol govern és l’estabilitat per aplicar els programes dels partits que conformen les majories en el Parlament. L’estabilitat es percep fràgil en el Govern de Carles Puigdemont i possiblement ho serà en el govern que s’aprovi eventualment al Congrés dels Diputats. La debilitat a vegades és fructífera en política.

Però és simptomàtic que en la primera votació al Parlament de Ca­talunya s’aconseguís salvar la paga ­extra del 2012 als funcionaris que exigia la CUP. Es pot considerar una qüestió menor políticament, però ­implica el pagament de 434 milions que s’abonaran gradualment fins al 2018. S’ha evitat la primera entrepussada, però tot indica que els divuit mesos de legislatura estaran controlats de prop i a distància per la CUP. Puigdemont va allargar la mà a altres forces de l’oposició per no dependre exclusivament dels cupaires. Però el suport de les forces no independentistes dependrà precisament de la declaració del nou Executiu de situar Catalunya a les portes de la independència en un any i mig.

Puigdemont no vol ser esclau del calendari. Qui diu 18 mesos pot indicar 24 o 36, ha vingut a dir. Però la CUP li ha recordat que la independència, el procés constituent i el rescat social són les prioritats de la formació anticapitalista de què depèn la continuïtat del Govern. El marge de maniobra de Puigdemont és estret malgrat que proclami que les ambicions del seu Executiu han de ser també realistes. No es poden fer salts al buit, va manifestar el president en el ple d’ahir. El dilema està servit. No està clar com es pot respectar la legalitat democràtica sense que es produeixi el descarrilament institucional a causa d’un anunci de declaració de ruptura amb Espanya.

Una altra qüestió no menor per a Carles Puigdemont i Oriol Junqueras és com es finançaran els costos de les promeses fetes pel nou Govern. Qui pagarà els interessos del deute, la despesa corrent i tot el que es derivi del procés de desconnexió amb Espanya? Catalunya no té solvència financera internacional i per satisfer les des­peses més peremptòries haurà d’ acudir al Fons de Liquiditat Autonòmica ( FLA), la línia de crèdit establerta per Cristóbal Montoro el 2012 per ajudar les comunitats autònomes que no puguin finançar el seu deute als mercats internacionals.

La inestabilitat política que es vi­sualitza en l’horitzó català és igualment incerta en el panorama espanyol. És molt probable que es formi un govern a Madrid en les properes setmanes. Però serà inestable, independentment de qui el presideixi, perquè el PP, ara com ara, és incapaç de trobar aliats de tant ignorar-los en els últims quatre anys. Si l’estabilitat no s’aconsegueix a Madrid i Barcelona, caldrà tornar aviat a les urnes. Abans, però, es posarà a prova la capacitat de pacte sòlid a Espanya i Catalunya.