Un altre cop la campana

A corre-cuita i en el darrer moment. Ahir, al govern Puigdemont, li va anar d'un pèl que no passés pel tràngol de perdre la primera votació al Parlament. Hauria estat francament ridícul. Sobretot després que tot just fa una setmana l'expresident Mas anunciés a so de bombo i platerets un acord amb la CUP que implicava la investidura d'un nou president, Carles Puigdemont, però que, sobretot, garantia l'estabilitat parlamentària i l'acció de govern. Doncs ahir va tornar a ser allò de “salvats per la campana”. I no pas perquè la CUP hagués complert l'acord aquell que ara tothom interpreta com vol i que diu que no votaran resolucions conjuntament amb les forces unionistes. El govern es va estalviar de perdre una votació en el primer ple perquè Junts pel Sí va fer un moviment de darrera hora i va negociar amb tota l'oposició una sortida a la resolució que proposava el retorn de la paga extra del 2012 als funcionaris públics. Finalment, Junts pel Sí i la resta de grups van votar el mateix perquè van acordar fer el pagament, d'un total de 434 milions que el govern ara trobava inassumibles, a terminis. Habilitat de la CUP o deslleialtat de la CUP? Cadascú que ho llegeixi com vulgui. Però és un mal presagi que en el primer ple del Parlament el govern ja hagi de salvar les votacions just quan sona la campana. Així ja hi vàrem salvar la data i la pregunta, el 9-N, el 27-S i l'acord que ha permès encetar una nova legislatura. No es pot funcionar a còpia que soni la campana. Perquè un dia no sonarà i el mort serà mort definitivament. Potser és que ens hi hem acostumat, a funcionar així. Però és un risc. Aquest és un govern nou, que correspon a unes quotes pactades arran del 27-S, amb consellers nous, diputats nous i president nou. I que no pot esperar que en el darrer minut sempre soni la campana. Si falta diàleg, que en tinguin més. I que busquin els acords interns que calguin perquè ens transmetin cohesió, objectius comuns i treball en equip. Nosaltres no podem ni volem estar pendents de si a un li agrada que el procés tingui divuit mesos justos i clavats o de si a un altre dinou mesos li semblen un excés. Ni de desacords entre els del sí que no fan res més que afeblir el procés. No ens facin estar, si us plau, pendents de la campana.