OPINIÓ
ENGINYER INDUSTRIAL I LLICENCIAT EN HISTÒRIA - 21 gener 2017 2.00 h

TRIBUNA

Passar pantalla

JOSEP HUGUET - ENGINYER INDUSTRIAL I LLICENCIAT EN HISTÒRIA
“ L'Estat és qui s'emporta la part del lleó del pastís, que dedica a aparell burocràtic i de control i no a serveis als ciutadans

Alguns dels neòfits de l'independentisme poden tenir la sensació que de vegades el procés retrocedeix. Ara mateix s'ha tornat a recuperar la proposta de referèndum com a eix central de les propostes. Pactat o no. I encara més, si cal, a tot l'Estat, perquè no sigui dit que només voten una part dels espanyols. Són negatius aquest moviments tàctics? En absolut. Són allò d'un pas endarrere per recollir més gent i agafar més embranzida pel que vindrà després. Els partits del règim estan petrificats en l'estratègia del no passaran, que té alguns desavantatges: eliminen qualsevol vestigi de projecte il·lusionador i de canvi per a Espanya. La prova n'és que als primers debats sobre una cosmètica reforma de la Constitució, s'han fet enrere. No tenen el valor de convocar un referèndum de canvi constitucional per por de perdre'l. Imaginem un referèndum a tot Espanya sobre la independència de Catalunya.

Així veiem com aparents passos enrere serveixen per lliurar noves batalles ideològiques que reforcen la majoria social per a la democràcia catalana. Per això, no hauríem de deixar passar, ara, el tema del finançament que s'ha obert amb la reunió de presidents. Queda clar que l'absència de Puigdemont d'aquesta reunió és totalment justificada. Conec de primera mà la dinàmica d'aquestes reunions. Només serveixen perquè l'estat central expliqui què pensa fer – sense consultar–, envaint habitualment les competències de les comunitats autònomes. La reunió continua amb una picabaralla entre les CA del mateix color que el govern central, que el defensen, i les CA en mans del partit del règim a l'oposició, que el critiquen. Però només Catalunya solia sortir en defensa de les competències i el model d'autonomia política i no de descentralització administrativa. El País Basc callava sempre, luxe que es pot permetre en tenir la caixa plena i fer amb ella el que els dóna la gana, digui el que digui Madrid. En acabar la reunió, en privat alguns representants del PP o PSOE, especialment balears i valencians, et donaven la raó, però a la reunió havien callat. S'imposava doncs l'opinió de l'Estat en un escenari on Catalunya s'havia trencat la cara defensant les competències de tots o un sistema de finançament just; però quedava com el dolent de la pel·lícula i, fins i tot, els qui se n'aprofitaven ens criticaven. Aquesta dinàmica tan perversa caldria trencar-la, encara que continuéssim en la pantalla federalista, si volíem fer-nos escoltar en una relació bilateral.

Però, en tot cas, el debat que promouran aparentant arribar a un model de consens en el finançament autonòmic l'hem de fer saltar pels aires esgrimint, un cop més, i no ens n'hem de cansar, les dades sobre infrafinançament, infrainversió i decisions polítiques de conseqüències econòmiques que perjudiquen de forma singular els ciutadans catalans; i per tant, lluny de la tan esgrimida i falsa igualtat entre espanyols. Per això, i encara que sembli una pantalla passada, encara que cansi, cal aprofitar aquest període en què el tema estarà als titulars per tornar a divulgar les sèries històriques de dades per veure que ens trobem davant un problema de maltracte estructural: l'impacte diferencial negatiu sobre la societat catalana de la política extractiva de l'Estat i les elits que han empobrit les classes mitjanes i han fet baixar de la pobresa a la misèria les classes humils.

Un segon element que cal divulgar: tot i que és cert que si només parléssim dels recursos distribuïts entre CA està clar que el dèficit fiscal dels Països Catalans serveix per garantir el superàvit d'Extremadura, Ceuta, Melilla, etcètera, això amaga que és l'Estat qui s'emporta la part del lleó del pastís, que dedica a aparell burocràtic i de control i no a serveis als ciutadans.

I aquesta divulgació l'ha de fer el govern i els seus càrrecs, els partits i les entitats sobiranistes especialment als barris o ciutats on hi ha grans bosses de l'electorat que voten en clau identitària espanyolista o per por, perquè encara no els ha arribat el missatge de la seva explotació diferenciada per la gent de la llotja del Bernabéu, entronitzada fa poc per Bárcenas.

Així doncs, seria un greu error, perquè hem passat a la pantalla autodeterminista, limitar-se a la defensiva a justificar per què Puigdemont o altres consellers no aniran a les reunions generals. I en canvi obviar els debats que s'originaran a mata-degolla posant en evidència les profundes contradiccions de l'Estat autonòmic, entre autonomies amb superàvit i dèficit, i entre Estat central i autonomies, i entre Madrid i la resta. Aquests debats amb els nostres arguments han d'arribar als darrers racons del país, per convèncer tebis i desinformats.