Mercat de Calaf

21/01/2017 00:57

És allò de l’espai, que no suporta la buidor i corre a omplir-la. I aquest principi no només incumbeix a la física, sinó que afecta tota disciplina humana, sobretot quan es tracta de buits emocionals o de buits de poder, ambdós molt resilients a la vacuïtat. De fet, si fos cert que el buit no existeix, la seva demostració empírica estaria en la política, que no deixa mai un espai per omplir. Al contrari, quan es produeix un lapsus en un càrrec o en una candidatura, l’energia de l’univers sencer complota per tornar-lo a ocupar, sota pena que es converteixi en un forat negre i ho devori tot.

En això estan els del PDECat de Barcelona, que han començat una ­mena de carrera caòtica per omplir el forat de la seva candidatura. Des que Xavier Trias va semblar que estava en fase de prejubilació, el pànic es va apoderar del Partit Demòcrata, i el ball de noms per a la nominació s’ha disparat. Aquests darrers dies me n’han arribat tants entre consellers, diputats i independents que més que una candidatura sembla el mercat de Calaf. I certament puc entendre la preocupació, primer perquè Barcelona és una plaça forta; segon, perquè sense candidat per recollir-los, els errors de gruix de Colau cauen en sac foradat; i tercer, perquè el nou partit necessita consolidar-se. Però si bé és lògica la pressa, també és cert que acostuma a tacar la mirada i ser enemiga de la raó. I si la cosa deriva en una baralla interna, tant en el partit en general com en la federació de Barcelona en particular, el desastre està servit. Per això mateix, malgrat la pressa, potser haurien d’intentar de no tenir-ne tanta, de pressa.

I si no en tenen, potser sabrien que la solució ja és allà, i és tan a prop que no la veuen. En plata: cal considerar jubilat en Xavier Trias? I si resulta
que és el millor candidat que conti­nuen tenint?

Vegem: és l’home que va ajudar a situar Barcelona al mapa internacional i va consolidar la seva competitivitat; és un líder de centre, de caràcter conci­liador i ben vist per àmplies capes socials; a més, és un supervivent que va plantar cara als intents grollers de l’Estat per destruir-lo, i la seva resistència el rearma moralment; i, a més, és evident que és un home honest, perquè li van mirar fins als calçotets i van haver d’inventar-se mentides, davant la falta d’evidències de corrupció. La Colau ja no podrà dir-li màfia… Si hi sumem que coneix la ciutat i la ciutat el coneix a ell, que Colau ja no és la salvadora dels desemparats sinó una alcaldessa que acumula desastres, que, a més, hi ha molts sectors eco­nòmics preocupats per la pèrdua de projectes i que consideren confiable Trias, tot sumat, blanc i a l’ampolla... En qualsevol cas, el que em sembla un error és donar-lo per liquidat, perquè potser és el Tierno Galván de Barce­lona, i és tan a prop, que ni els seus no el veuen.

Excepte, esclar, que hagin llançat la tovallola…