POLÍTICA
BARCELONA - 21 gener 2019 2.00 h

DIANA RIBA 

NÚMERO 2 A LA LLISTA D’ERC PER A LES EUROPEES

“A la presó i a l’exili ja tenim grans líders, ara n’han de sortir més”

 “Confio que hi hagi absolució. Han de provar l’acusació i no sé d’on trauran les proves de rebel·lió sense violència”

 “Volem visibilitzar dins el Parlament Europeu la repressió”

EMILI BELLA - BARCELONA

La peda­goga Diana Riba serà la número 2 de la llista d’ERC com a inde­pen­dent en les elec­ci­ons euro­pees. La pare­lla de Raül Romeva ofe­reix la pri­mera entre­vista com a can­di­data, coin­ci­dint amb publi­cació, avui, del lli­bre de l’excon­se­ller d’Afers Exte­ri­ors Espe­rança i lli­ber­tat (Ara Lli­bres), un tre­ball pro­fund, refle­xiu, viven­cial i, sobre­tot, cons­truc­tiu, que es pre­senta demà pas­sat a 2/4 de 8 del ves­pre a la Casa Capell de Bar­ce­lona.

Com va anar aque­lla tru­cada en què Romeva li comu­ni­cava que Oriol Jun­que­ras li pro­po­sava de fer tàndem elec­to­ral amb ell?
L’intern té set tru­ca­des de vuit minuts a la set­mana. No par­lem cada dia, però sí que ho fem sovint, i en una d’aques­tes tru­ca­des, el Raül, just quan es des­penja, que se sent un clic, com a l’antiga, quan tru­ca­ves des de les cabi­nes, perquè ells tru­quen des d’una cabina, va dei­xar anar ràpid: “L’Oriol et demana que vagis de segona a les llis­tes per a les euro­pees.” Després d’aquesta frase hi va haver un silenci. El que ens va cop­sar més, a banda de la pro­posta, va ser que era el pri­mer silenci que teníem entre nosal­tres, perquè la presó et limita tant la comu­ni­cació amb el teu fami­liar que les comu­ni­ca­ci­ons son tre­pi­dants, d’un tema a un altre. Una de les coses que perds quan tens un fami­liar a la presó són els silen­cis, que són part de la comu­ni­cació.
S’ho espe­rava? N’havien par­lat?
No, no. La pri­mera notícia va ser aquesta.
S’ho va pen­sar gaire?
Al cap de dos minuts parlàvem d’altres temes que eren impor­tants en aque­lla tru­cada, perquè la nos­tra vida segueix enda­vant. I ales­ho­res sí que vam començar a tro­bar esto­nes per poder par­lar i refle­xi­o­nar, tant amb ell com amb l’Oriol i amb gent de fora, per poder pren­dre la decisió, que va ser que sí.
Si Jun­que­ras no surt de la presó, vostè serà la cap de llista d’ERC ‘de facto’ a Europa. Com es plan­teja la feina allà?
Fa un any i mig que tre­ba­llem per ser la cara visi­ble de tots els drets que se’ns estan vul­ne­rant, i el Par­la­ment Euro­peu és una gran pla­ta­forma per poder-ho con­ti­nuar fent. Hi ha molta reflexió sobre cap on volem que ten­deixi la Unió Euro­pea; la nos­tra intenció és que ho faci cap a una Europa de drets fona­men­tals. Ho han tre­ba­llat els euro­di­pu­tats Jordi Soler i Josep-Maria Ter­ri­ca­bras en l’última legis­la­tura i ante­ri­or­ment el Raül. Volem por­tar de pri­mera mà la veu de la repressió que estem vivint; al final, soc per­sona repre­sa­li­ada i és el que volem visi­bi­lit­zar dins el Par­la­ment.
Qui­nes expec­ta­ti­ves elec­to­rals tenen?
Les expec­ta­ti­ves són man­te­nir els dos euro­di­pu­tats actu­als i fins i tot aug­men­tar-los encara que sigui a mitja legis­la­tura. Estem fent una coa­lició que encara no s’ha aca­bat de tan­car.
Com es dirà la can­di­da­tura?
No, es pre­senta aquesta set­mana con­jun­ta­ment amb els par­tits que la con­for­mem, ERC, EH Bildu i BNG. Se n’hi anirà afe­gint algun altre, però de moment són aquests tres.
Romeva va ser deu anys euro­di­pu­tat. Com l’aju­darà a vostè la seva experiència?
M’aju­darà moltíssim perquè d’entrada per a mi el Par­la­ment Euro­peu no és un lloc que no cone­gui o un lloc inhòspit. El conei­xem per­fec­ta­ment perquè el Raül hi va ser deu anys i tot i que nosal­tres no vam anar a viure mai a Brus­sel·les, hi anàvem molt sovint. El dia a dia par­la­men­tari el vivíem. Jo hi anava quan no teníem fills i també quan ja en teníem. No només hi ha l’acció dins la cam­bra, sinó que s’hi fan mol­tes acci­ons al vol­tant, i en aques­tes hi par­ti­cipàvem amb els nens, hi érem i vivíem el dia a dia.
Si la causa és la mateixa, visi­bi­lit­zar la situ­ació de repressió, per què no van ple­gats amb l’espai post­con­ver­gent?
Pri­mer perquè la uni­tat ha de ser d’acció, no una homo­geneïtzació de les llis­tes elec­to­rals. La ciu­ta­da­nia i els par­tits també ens han demos­trat que quan inten­tem homo­geneïtzar i anem tots junts, hi ha molta gent que no se sent còmoda amb una llista unitària. Els resul­tats de les dues últi­mes elec­ci­ons dei­xen bas­tant clar que hi va haver molt més suport quan es va anar amb can­di­da­tu­res sepa­ra­des amb objec­tius en comú. L’impor­tant és la uni­tat d’acció, no la uni­tat de les llis­tes. En aquest cas, que ani­rem en llis­tes sepa­ra­des, segui­rem fent la feina que ja van començar i es visi­bi­lit­zava amb Jun­que­ras, Romeva, Maria Badia, Ramon Tre­mosa, que eren de llis­tes dife­rents i tenien una acció con­junta dins la cam­bra. També és veri­tat que cap enfora és molt potent veure com dife­rents llis­tes elec­to­rals amb ide­o­lo­gies tan dife­rents tenen punts en comú tan clars, és una for­ta­lesa.
No li pre­gunto com està el Raül perquè al lli­bre ja es nota que està fort i pre­pa­rat per al judici. Com està vostè?
Nosal­tres hem après des de fa un any i mig a viure el dia a dia, a afron­tar el que ens per­toca ara i a inten­tar no fer gai­res plans de futur, perquè el futur per a nosal­tres és la set­mana següent. El que com­par­tim amb els pre­sos és que tenim ganes de sor­tir d’aquesta presó pre­ven­tiva i afron­tar el judici i que tin­guin veu per expli­car tot el que no va pas­sar, començar a des­mun­tar aquest relat de rebel·lió i sedició, que és un relat jurídic fic­tici per tenir una eina per poder ficar-los a la presó. Per a nosal­tres és molt impor­tant el judici per després pas­sar a la següent etapa. La presó pro­vi­si­o­nal et posa en una situ­ació per­so­nal bas­tant inges­ti­o­na­ble perquè no hi ha temps, no hi ha expli­ca­ci­ons de fins quan.
Com ho por­ten els nens?
Amb el Raül i els nens sem­pre hem fet una pinya molt forta. Com ho por­tem nosal­tres al final els ajuda i els dona un mirall de com por­tar-ho ells. En el moment en què som cons­ci­ents de la situ­ació que ens toca viure, el que hem de fer és unir esforços per estar el millor pos­si­ble. Evi­dent­ment no ente­nen mol­tes coses, però és que no les entén la majo­ria de la ciu­ta­da­nia. I això els ense­nya que de vega­des s’ha de viure amb la incer­tesa i no vol dir estar mala­ment, vol dir viure amb la incer­tesa. Ara afron­ta­rem el judici, i pot­ser el que més els negui­teja és tor­nar a fer aquests 1.500 quilòmetres de distància en un sol dia per veure’l dues hores. Aquests 1.500 quilòmetres no només és fer-los, sinó que arri­bes en unes con­di­ci­ons en què les tro­ba­des de vega­des no són de tanta qua­li­tat. Però com que serà tem­po­ral, ens ho aga­fa­rem com a tem­po­ral. A ells el que els motiva és veure’l i estar junts, això passa per davant.
Els fami­li­ars podreu assis­tir al judici?
Aquesta serà una altra de les incògni­tes. La sala en què final­ment es farà el judici al Suprem és molt petita. Hi ha molts advo­cats, aju­dants dels advo­cats, tots els acu­sats, els obser­va­dors inter­na­ci­o­nals que volen assis­tir-hi, tots els fami­li­ars que hi volem ser, i és una incògnita. La veri­tat és que no ho sabem, espe­rem que sem­pre que hi vul­guem anar hi puguem assis­tir, però sobre­tot suposo que sí que hi podrem ser en el moment en què decla­rin ells.
“Si el preu de la lli­ber­tat és una llarga presó, l’assu­mi­rem”, diu al lli­bre. Vostè creu que hi haurà sentència con­dem­natòria?
Con­fio que hi hagi abso­lució. La pri­mera prova que hem pogut veure, la set­mana pas­sada, són unes imat­ges davant d’Eco­no­mia on es veu clara­ment que han estat mani­pu­la­des i que n’hi ha que no són d’aquell espai. Ells han de pro­var l’acu­sació i no sé d’on trau­ran les pro­ves de rebel·lió, que està sub­jecta a l’ús de la violència. El que tenim tots clar aquí és que no hi ha hagut violència. Ho hau­ran de pro­var.
Què ha de pas­sar el dia de la sentència? Quina ha de ser la reacció al car­rer i quina ha de ser la res­posta política?
La reacció del car­rer espe­rem que sigui com la de fins ara, sem­pre democràtica, pacífica i mas­siva. Això és el que a ells, a les famílies i a la ciu­ta­da­nia en gene­ral ens dona la força. Això no és un procés a nou, onze o quinze per­so­nes, això és un judici a la democràcia. Espe­rem que a fora del Tri­bu­nal Suprem, a Madrid, o en altres indrets a Cata­lu­nya es vegi un suport mas­siu, pacífic i democràtic.
I política­ment? El govern, el Par­la­ment?
Com han estat fent fins ara, donant suport als drets fona­men­tals del poble de Cata­lu­nya. Fa pocs dies van sig­nar una carta els expre­si­dents del Par­la­ment i del govern dema­nant un judici just i que es bus­quin altres mesu­res que no siguin la presó pre­ven­tiva. Política­ment el govern i el Par­la­ment estan a favor de seguir llui­tant pels nos­tres drets. I aquí es vul­ne­ra­ran els drets de tots si hi ha una sentència con­dem­natòria.
Romeva insis­teix que “som on som, no on ens agra­da­ria ser”, “no som una República” i admet: “El 27-O no vam ser creïbles.” Hi ha autocrítica, pers­pec­tiva, rea­lisme, al lli­bre.
Sí, és un lli­bre de molta anàlisi política, d’allò que es va fer, on som i on volem anar. I si vols fer pro­pos­tes de futur has d’ana­lit­zar com hem arri­bat fins aquí i què estem fent. Ara, sem­pre amb el cap ben alt. Som on som, i això és un tram­polí per arri­bar on volem anar.
En la línia d’una carta del pre­si­dent d’Òmnium, Jordi Cui­xart, Romeva també con­si­dera que “cal can­viar algu­nes coses i refor­mu­lar-les, actors, relat i lide­rat­ges”, o que “no és moment d’egos ni per­so­na­lis­mes”. A qui es deu refe­rir?
Com ho veig jo, ells ja són els nos­tres líders, sem­pre ho seran, pel que van repre­sen­tar per a la ciu­ta­da­nia i per la feina que estan fent ara a la presó o l’exili. A la presó i a l’exili ja tenim grans líders, ara n’han de sor­tir més, i això reque­reix temps. En aquest procés, un dels rep­tes que tenim és com ges­ti­o­nem el temps, perquè tot­hom té molta pressa, però de vega­des les coses reque­rei­xen un cert temps. En aquest sen­tit, el que diuen no és un retret, és que calen també nous lide­rat­ges per con­ti­nuar tirant enda­vant aquest procés.
Al llarg del lli­bre pro­cura no fer sang, recalca que no busca repar­tir cul­pes ni fer retrets. Com a màxim s’intu­eix en algun moment que està molest amb el pre­si­dent Puig­de­mont perquè es va assa­ben­tar del “sin­gu­lar encàrrec” d’orga­nit­zar logísti­ca­ment el referèndum des de l’escó, no li ho havia comen­tat abans.
El Raül sem­pre diu aquesta frase; si no el pri­mer cop el segon que el vaig anar a veure a la presó, em va dir: “Diana, zero retrets.” Hi ha moments en què quan vius una cosa molt inten­sa­ment que té con­seqüències tan clares com el que estem vivint, el pri­mer que et surt és aquesta reacció, però com bé diu al lli­bre, no hi ha d’haver retrets, perquè hem de seguir cami­nant. Si ens que­dem en el pas­sat amb retrets del que es va fer, no ens dei­xen avançar. Podien haver pas­sat coses que podien fer mal, però ara hem de tirar enda­vant. Tant els que estan a l’exili com els que estan a la presó estan fent una feina molt impor­tant per tirar el procés enda­vant.
També demana empa­tia. “On és l’empa­tia d’Inés Arri­ma­das”, es pre­gunta. I sosté que si la pena de mort estigués vigent, el PP, Ciu­ta­dans o Vox, “o tots ells, esta­rien dema­nant la nos­tra exe­cució”.
És que veiem una dreta molt des­fer­mada amb la vul­ne­ració de tots els drets. Ells sem­pre s’aga­fen a l’extrem més extrem d’aquesta supo­sada democràcia que tenim, d’aques­tes eines democràtiques que tenim, i el que vol dir el Raül amb això és que si entre aques­tes eines tinguéssim la pena de mort, esta­rien en aquesta situ­ació. En aquest judici, una de les acu­sa­ci­ons és Vox, i Vox està dema­nant més de 700 anys de presó als nos­tres fami­li­ars, al govern, a la pre­si­denta del Par­la­ment. Sem­pre es posen a l’extrem, i el que diu el Raül és que allà on hi hagi l’extrem és on els tro­ba­rem.