POLÍTICA
BARCELONA - 21 febrer 2016 2.00 h

35 anys d'afers exteriors

 El govern manté relacions internacionals des de l'inici, i ha utilitzat aquesta nomenclatura amb normalitat des del 1997

 Pujol posaria les bases de la política exterior, Carod va fer el salt de qualitat i Mas en va consolidar l'estructura

ÒSCAR PALAU - BARCELONA

Les traves del govern espanyol a la projecció internacional de Catalunya han tornat a l'escena mediàtica aquesta setmana després que el TC hagi suspès les funcions de la conselleria d'Afers Exteriors, però ni la feina de la Generalitat en aquest àmbit és nova –avui disposa d'una setantena d'oficines a l'exterior, i té contacte amb més de 130 casals catalans–, ni ho són el recel i el boicot sistemàtics que ha rebut de l'administració estatal.

Els orígens de la política exterior catalana moderna es remunten a fa gairebé 35 anys. Jordi Pujol, elegit president el 1980, creava dos anys després el pioner Patronat Català pro Europa, un consorci amb la participació d'institucions acadèmiques, sindicats i patronals, que, d'acord amb la secular vocació europea del país, pretenia difondre el coneixement de la llavors Comunitat Econòmica Europea (CEE). Amb l'ingrés d'Espanya el 1986, el despatx del patronat a Brussel·les es va convertir de facto en la delegació davant els organismes europeus, gràcies a una fórmula de composició mixta –si bé el finançament era gairebé tot de la Generalitat– que va poder esquivar el recel de l'Estat. L'eurodiputat convergent Carles Gasòliba en va ser promotor i secretari general des del principi i fins al 2004, quan va ser substituït per la socialista Anna Terron.

Pujol, a la Casa Blanca

El mateix Pujol, president del patronat, conrearia a fons la imatge exterior: es va implicar en els moviments regionals europeus per fundar i liderar els Quatre Motors per a Europa i integrar-se en el Comitè de les Regions; va començar a implantar oficines comercials a fora dins de la xarxa del Copca; va posar en marxa organismes especialitzats en qüestions internacionals, com l'Institut Europeu de la Mediterrània; va establir des del principi contactes amb la Unesco, que després s'han mantingut, i va fer una pila de viatges oficials, en què es va reunir amb mandataris de primer ordre com el president nord-americà George Bush, que el va rebre a
la Casa Blanca el febrer
del 1990, una imatge avui impensable.

A més, si bé amb pocs recursos, ja va crear el 1997 una Direcció General d'Afers Exteriors, dependent de Presidència, que en cap moment va ser qüestionada per l'Estat, i que amb l'entrada del tripartit el 2004 passaria a tenir rang de secretaria general de Relacions Internacionals, amb Margarida Obiols al capdavant, que fins llavors ocupava un càrrec similar a l'Ajuntament de Barcelona.

Salt qualitatiu de Carod

De fet, va ser amb el canvi de govern, i sobretot arran de l'aposta de Josep-Lluís Carod-Rovira, que l'acció exterior de la Generalitat faria un salt qualitatiu. Així, és entre l'etapa final de Pujol i l'inici del primer tripartit que es creen la secretaria per a la UE, que oficialitza les relacions amb Brussel·les (com de fet ja havien fet diverses comunitats arran d'una sentència del TC que ho permetia), i l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, que també suposa “una eina de projecció molt potent, ja que et presenta al món com un actor solidari i compromès, i t'atorga visibilitat en positiu”, explica Albert Royo, que va ser el primer secretari de Cooperació i Afers Exteriors. És en aquells anys, per exemple, que el català esdevé el primer govern regional que signa tractats de cooperació amb l'ONU, i el president Maragall és rebut pel seu secretari general, Kofi Annan. També és ell, a més, qui impulsa la creació de l'euroregió Pirineus-Mediterrània.

El segon tripartit, a partir del 2006, decideix explotar a fons les competències en matèria d'acció exterior que reconeixia el nou Estatut, en gran part respectades per la sentència del TC el 2010. Això sí, pels equilibris entre el PSC i ERC, la secretaria per a la UE passava a penjar de Presidència, i la cooperació s'unificava dins de la secretaria de Relacions Internacionals, dependent de Vicepresidència, amb Royo primer i després Roser Clavell com a màxims responsables. És en aquesta època que es planifica i s'impulsa un ambiciós pla d'obertura de noves delegacions a l'exterior, que absorbeix la Maison de la Catalogne de París i a més inclou Londres, Berlín, Nova York i Buenos Aires.

Embranzida amb Mas

En virtut dels acords amb el PP, el primer govern de Mas tancaria aquesta última, si bé unificaria les relacions amb la UE i la resta d'acció exterior sota la batuta de l'exdiplomàtic espanyol Senén Florensa. A partir del 2013, però, Mas reactiva les funcions de la secretaria d'Afers Exteriors i la UE, nou nom oficial. Se'n fa càrrec Roger Albinyana, que situa en un lloc destacat de l'agenda la difusió del procés sobiranista i comença a posar les bases per crear una xarxa diplomàtica d'estat, amb el rellançament de les delegacions –en crea a Roma i Viena, n'hi ha una a punt a Lisboa i estan en tràmits les del Marroc i el Vaticà– i la creació d'un màster en diplomàcia per a funcionaris. Això sí, la crisi fa que la cooperació es redueixi a la mínima expressió. El govern, a més, decideix posar ordre a tot plegat amb la primera llei d'acció exterior, contra la qual hi ha un recurs estatal pendent de sentència del TC, i la redacció del Pla d'Acció Exterior 2015-2018.

L'ascens a rang de conselleria, una vella aspiració del catalanisme, és el darrer pas, que li hauria d'atorgar més recursos i més eficàcia. “A l'hora d'establir relacions, si vols que et rebi un ministre s'hi ha de presentar algú amb aquest rang”, exemplifica Royo.
A la pràctica, no s'ha assumit cap nova funció que no es fes ja, i hi ha hagut un simple canvi de nom... Però a Madrid ara hi han posat decididament la banya.

1997
Es crea
la Direcció General d'Afers Exteriors, un nom des de llavors recurrent al govern.

De Patronat pro Europa a Diplocat

En paral·lel a l'acció del govern, i havent quedat obsolet amb
la creació d'una secretaria oficial de relacions amb la UE, el Patronat Català pro Europa va ser reconvertit el 2007 en el Patronat Catalunya Món, amb la finalitat similar de seguir l'actualitat internacional i promoure els interessos de Catalunya, a més de formar experts en relacions internacionals. Així ho va fer en una etapa de cinc anys que acabaria sent de transició abans d'una nova refundació, a finals del 2012, en el Consell de la Diplomàcia Pública de Catalunya, el Diplocat. Aquest organisme, també mixt i autònom, on han entrat darrerament nous ens locals com el Consell General d'Aran, divulga Catalunya i el procés sobiranista a través de la diplomàcia pública, una modalitat moderna molt estesa en
el món anglosaxó, i que mira d'incidir en l'opinió pública d'altres països usant les xarxes socials i els contactes amb personalitats, universitats i mitjans de comunicació.