GEOMETRIA CIUTADANA

Joan Tapia

JOAN TAPIA

Periodista

Gràcies, TC, ¡amb tu va començar tot!

@joantapia00

Catalunya exigeix un referèndum perquè Espanya va rebentar amb prepotència i ignorància el de l'Estatut del 2006

El mètode de la consulta es vol estendre ara a projectes aprovats fa anys com BCN World

Gràcies, TC, ¡amb tu va començar tot!


DISSABTE, 20 DE FEBRER DEL 2016 - 22:29 CET

Què passa a Catalunya? Sembla que l’agitació permanent ha remès i que fins i tot baixa el color de l’estelada. Normal. La política té una mica de teatre, avui de serial televisiu. Hem vist el final d’un llarg acte de gran intensitat que ha acabat amb l’assassinat polític del president Artur Mas quan aquest creia estar culminant la seva epopeia. Un dramàtic duel entre el gran heroi i Anna Gabriel, que encarna l’inquiet món cupaire.

Ha sonat el timbre del descans i el públic està atribolat. Es pensava que el magnicidi –si es produïa– seria obra de Madrid i la fletxa ha sigut llançada des de la rereguarda del Bages. ¿Quinta columna?

I en una altra sala ha començat el drama de la capital d’Espanya. El veterà Mariano Rajoy, l’ordre incolor, s’enfronta als cops de Pedro Sánchez, un jove socialista desconegut fins fa dos dies que vol ser un corredor de fons. I mentre l’obra espanyola no conclogui –potser quan l’estiu estigui ben avançat– no pot començar el segon acte de la catalana, on qui llueixi l’estelada haurà de lluitar amb qui encarni l’instint imperial castellà. ¿Sánchez, Rajoy, un emperador de compromís i edat avançada del tipus Javier Solana o la neoconservadora Cristina Cifuentes?

En el drama independentista, els grans actors seran –Anna Gabriel a part– els tres presidents que conviuen avui a Catalunya. El molt honorable Carles Puigdemont; qui acaba de fer un pas al costat però només pensa a desfer-lo (Artur Mas); i Oriol Junqueras, una espècie de president bis que té el control de la caixa i un exèrcit propi, el republicà. I no se sap si l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que fa discursos però no governa, acabarà compareixent.

Puigdemont té l’avantatge de no voler ser profeta ni de voler passar a la història (ja hi ha entrat més del que s’esperava), té la fe (independentista) del carboner i fa servir un verb declaratiu i oportú: «Gràcies, Tribunal Constitucional, amb tu va començar tot». !Premi! L’obra va començar de veritat el juliol de l’any 2010, quan el Constitucional –en què l’avui ambaixador a Londres Federico Trillo manava més que el president José Luis Rodríguez Zapatero– li va fer un impresentable tall de màniga al referèndum del 2006 en què els catalans –malgrat l’oposició conjunta però diferent del Partit Popular i d’Esquerra Republicana– havien dit que volien ser una nació i quedar-se a Espanya. Amb aquesta estupidesa va començar tot.

Des d’aleshores ha plogut molt i a Catalunya floten tres banderes. La primera, la independència en 18 mesos. La segona, la solució federal. L’última (però no última): el referèndum. La solució federal no avançarà sense canvi a Madrid. La independència és el full de ruta del trio presidencial en què va acabar la primera part. Té el Butlletí Oficial de la Generalitat i TV-3, però sap que no es pot permetre passos en fals. A Madrid, la Brigada Aranzadi està al lloro.

El referèndum té feligresos. Com que el PP va enterrar el del 2006, quan vam dir que érem nació i seguíem a Espanya, ara la nació catalana vol decidir. ¿Anar-se’n, quedar-se? ¡Expressar-se! Els tres presidents ja donen per superat (no del tot) el referèndum, però el defensa l’alcaldessa Ada Colau, juntament amb un altre nou actor madrileny, Pablo Iglesias. Però avui el referèndum tampoc surt. Ningú dels que poden governar a Madrid ho subscriuen. Encara que Ada i Pablo aconseguissin que Pedro afluixés, no es podria fer perquè el Partit Popular té dues armes de dissuasió: la majoria absoluta del Senat i el recurs al Tribunal Constitucional. A més a més, mentre el trio presidencial sap què vol (la independència), Pablo Iglesias i Ada Colau no saben, no contesten. Per Iglesias, Catalunya és Espanya. Ada Colau ho dubta o no ho comunica, i entre aquells que la segueixen hi ha de tot a la vinya de la senyora.

El referèndum té, doncs, tantes contradiccions com el federalisme o la independència. Però en un país creient s’ha santificat i avui ven fins i tot més estampes que la Verge de Montserrat.

I el desig de referèndum s’incrementa amb indiferència de la seva possibilitat real. I fins i tot es comença a prescriure com a solució davant de tot allò que no compti amb una ruta clara. El projecte de BCN World, d’un gran complex turístic i recreatiu, va ser impulsat la legislatura passada per un pacte entre CiU, al Govern, i el PSC, a l’oposició. El seu leitmotiv era l’impuls de l’àrea de Tarragona, molt afectada per la crisi de la petroquímica.

Però BCN World va tenir des de sempre l’oposició d’ERC i, encara més, de la CUP. Ara, per guanyar temps, Puigdemont proposa un referèndum al territori. I Junqueras –a qui Anna Gabriel li treu el son– exigeix que el referèndum es faci a tot Catalunya. Pel referèndum, no ja cap a Déu, sinó cap a la virtut republicana. Però el Govern es reuneix, no discuteix i no decideix. I els ajuntaments afectats, tant de CDC com el de Tarragona de Josep Fèlix Ballesteros, clau en el suport del PSC, es rebel·len contra qualsevol nova dilació.

L’ombra del referèndum flota sobre Catalunya i pertorba Espanya. Potser faria falta abordar el futur amb voluntat d’avançar esglaó a esglaó i tenir menys fe en els miracles. Fins i tot Jordi Pujol pecava.