POLÍTICA
BARCELONA - 21 abril 2019 2.00 h

RAÜL ROMEVA I RUEDA

 

CANDIDAT D’ERC AL SENAT PER BARCELONA

“Sense poder polític no podrem bloquejar ni negociar res a Madrid”

 “Hem d’aconseguir la major força per frenar el perill de l’extrema dreta però també per ser prou per parlar i arribar a acords”

 “Hem iniciat un procés irreversible, i tan important és caminar cap a la República com fer-ho de manera cohesionada i amb un projecte inclusiu”

 “Incloure-hi nous actors, relats i lideratges no és una qüestió que ens hagi de fer por”

ÒSCAR PALAU - BARCELONA
El pri­mer que cal per acon­se­guir estratègies com­par­ti­des és dei­xar de dir que no exis­teix uni­tat per culpa d’aquell o l’altre
A la fis­ca­lia, li ha fal­tat valen­tia per defen­sar la veri­tat; ha d’esbri­nar els fets, però aquí par­teix de la base que som cul­pa­bles

E

l van dei­xar sor­tir de la presó per fer cam­pa­nya el 21-D, però no pel 28-A. Com inter­preta aquest canvi de cri­teri? Veu nor­mal que no es puguin fer debats ni actes a la presó?
No, gens, sem­bla que s’ha obert una petita escletxa, però la situ­ació és una mos­tra més de la inde­fensió que ens van impo­sant. Acu­mu­lem ja més d’un any de presó, és una situ­ació del tot anor­mal. En una soci­e­tat en què impera l’estat de dret no s’avan­cen les penes ni se san­ci­ona abans de con­dem­nar. I allà on impera la democràcia, per norma gene­ral, els judi­cis s’afron­ten des de la lli­ber­tat. Hauríem d’estar en lli­ber­tat, però en tot cas tenim els nos­tres drets polítics intac­tes, i per tant hauríem no només de poder par­ti­ci­par en la cam­pa­nya, sinó també en la vida par­la­mentària, ja que en el meu cas soc dipu­tat al Par­la­ment de Cata­lu­nya.
Per què ha deci­dit tor­nar a anar a les llis­tes, ara per al Senat?
És una decisió com­par­tida amb l’Oriol Jun­que­ras, i amb Esquerra. Amb l’Oriol con­si­de­rem que, sigui quina sigui la sentència, el pro­blema polític con­ti­nuarà. Perquè la presó, el judici i la repressió, que patei­xen tan­tes per­so­nes a Cata­lu­nya, són només la con­seqüència, però no són el pro­blema. I també volem mos­trar que només tro­ba­rem solu­ci­ons en la política, i en aquest sen­tit la nos­tra volun­tat cons­truc­tiva i el nos­tre com­promís polític con­ti­nuen, i con­ti­nu­a­ran, intac­tes.
Aga­farà l’acta de sena­dor? Això vol dir que ple­garà de dipu­tat al Par­la­ment?
Tinc els drets polítics intac­tes, i espero seguir tenint-los-hi, perquè som inno­cents i volem l’abso­lució. L’acta de sena­dor és com­pa­ti­ble amb l’escó, la meva intenció és aga­far l’acta al Senat.
Què hi ha d’anar a fer ERC a Madrid? Hi ha de blo­que­jar les ins­ti­tu­ci­ons, si el PSOE no s’avé a nego­ciar res?
Esquerra en aques­tes elec­ci­ons ha d’asso­lir el millor resul­tat pos­si­ble, per acon­se­guir la major força política al Congrés i al Senat. Per fre­nar el perill de l’extrema dreta i els seus amics, com ara Cs, però també per ser sufi­ci­ents per par­lar i arri­bar a acords. D’això va la política. Sense poder polític real a Madrid no hi haurà capa­ci­tat ni de blo­que­jar res ni de nego­ciar res, només hi haurà retòrica estèril con­tra un exe­cu­tiu con­trari als interes­sos de tots els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya. L’únic actor capaç d’asso­lir aquesta doble capa­ci­tat el 28-A sens dubte és ERC. Al marge cal tenir en compte que quan Rivera denun­cia el naci­o­na­lisme no pensa mai en el seu, que està con­ver­tint en fona­men­ta­lisme cons­ti­tu­ci­o­nal; vol la sacra­lit­zació d’un marc legal con­cret, que és abso­lut, ina­mo­vi­ble amb una sola iden­ti­tat i en què no caben els prin­ci­pis oberts que fona­men­ten tota democràcia. Sense el dret que asse­gura la lli­ber­tat de ser dife­rent i de deci­dir, només hi ha una soci­e­tat unànime, i en aquesta només hi impera el més fort. Em sem­bla que està clar de què ens hem de defen­sar, i perquè neces­si­tem aquesta capa­ci­tat a Madrid.
Hi ha molt soroll a les xar­xes con­tra la nova estratègia d’ERC, que aparca la uni­la­te­ra­li­tat i el curt­ter­mi­nisme, però arra­sen en les enques­tes. Com ho valora?
La meva opinió, l’he expres­sada des de fa anys: el camí cap a la República no serà ni fàcil, ni ràpid, ni exempt de pati­ment. Si al davant tinguéssim un estat amb la valen­tia que van tenir Chrétien o Came­ron en els casos del Canadà i el Regne Unit, tot ple­gat seria més fàcil i menys dolorós. D’entrada perquè hau­ria estat pos­si­ble el diàleg que fa tants anys que mili­ons de per­so­nes a Cata­lu­nya dema­nen, de manera pacífica i democràtica. Però no és el cas. La nos­tra ha estat sem­pre una aposta per un camí acor­dat, nego­ciat, democràtic. Som en una cursa de fons. I, per tant, ens cal tenir la mirada llarga i la mà estesa. És tan impor­tant cami­nar cap a la República com fer-ho de manera cohe­si­o­nada i amb un pro­jecte inclu­siu, ètic i soli­dari. Hem ini­ciat un procés que con­si­dero irre­ver­si­ble. En aquesta mena de pro­ces­sos no hi ha manu­als d’ins­truc­ci­ons, ni fórmu­les màgiques, ni dre­ce­res. El ter­reny de joc és dinàmic i hi juguen múlti­ples actors. Reduir el debat a qüesti­ons ins­tru­men­tals o de xifres no ens ajuda a veure la glo­ba­li­tat. Sem­pre hi haurà qui creurà que som sufi­ci­ents per fer això o allò, i al mateix temps també hi haurà qui pensi que no som prou. Per avançar, tan­ma­teix, sem­pre és bo bus­car els con­sen­sos més amplis pos­si­bles, o tre­ba­llar per acon­se­guir-los, si no hi són.
En el lli­bre que va publi­car al gener, ‘Espe­rança i lli­ber­tat’, hi deia que cal que sur­tin nous lide­rat­ges. Ho pot con­cre­tar?
Espe­rança i lli­ber­tat és un lli­bre de pen­sa­ment polític, refle­xi­ons i pro­pos­tes, i també de dub­tes. Hi refle­xi­ono sobre la vida a la presó, i sobre­tot sobre els quès i perquès de la nos­tra situ­ació. Parlo del pas­sat, per con­tex­tu­a­lit­zar sen­ti­ments i refle­xi­ons, bas­tant de pre­sent, per saber on som real­ment, i molt de futur, per saber on volem anar i, sobre­tot, per què. Només hi ha una breu referència sobre la neces­si­tat de nous lide­rat­ges, en el sen­tit que gene­ro­si­tat, res­pecte mutu i lide­rat­ges com­par­tits són el que ha fet créixer el sobi­ra­nisme. Incloure-hi nous actors, relats i lide­rat­ges no ens ha de fer por.
Vostè ho deia perquè els relle­vin a vostès matei­xos, els repre­sa­li­ats polítics?
A tots ens toca fer una part de la feina. Uns la farem pri­vats de lli­ber­tat, com a mos­tra dels dèficits democràtics de l’Estat. D’altres, des de l’exili, com a alta­veus al món del que vivim i volem. Uns altres, des de les ins­ti­tu­ci­ons. I molts altres, des de la soci­e­tat civil. Aquí no sobra ningú, com més actors i lide­rat­ges puguem sumar per fer aquesta tasca, més forts serem. Par­teixo que ningú és mai impres­cin­di­ble, però que tot­hom és neces­sari.
Què en pensa, que l’excon­se­ller Comín vagi a la llista de JxCat en les euro­pees?
Malau­ra­da­ment, per les cir­cumstàncies que com­porta la presó, no he pogut par­lar de la qüestió amb el Toni i no puc apor­tar res més que res­pecte per la seva decisió.
De fet ERC ha rebut mol­tes peti­ci­ons del pre­si­dent Puig­de­mont i el seu entorn per anar junts. Ho han arri­bat a valo­rar?
Tant Esquerra com el PDe­CAT ja es van pro­nun­ciar fa uns mesos i van deci­dir concórrer per sepa­rat; en el cas d’ERC, amb una coa­lició d’esquer­res amb el BNG i Bildu. Ara s’ha reo­bert la qüestió i no puc par­lar en nom dels par­tits, però crec que el debat de la uni­tat fa temps que està superat. A Espe­rança i lli­ber­tat en parlo també àmpli­a­ment. Con­si­dero que la soci­e­tat és plu­ral, i la diver­si­tat d’opci­ons no ha de ser vista mai com un pro­blema, sinó com el símptoma de la madu­resa social i política de qual­se­vol país. De la mateixa manera que aquesta diver­si­tat és per­fec­ta­ment com­pa­ti­ble amb la pos­si­bi­li­tat d’esta­blir acords estratègics, ja sigui abans o després de les elec­ci­ons... La uni­tat d’acció és fona­men­tal, però en cap cas s’ha de con­fon­dre amb uni­tat orgànica. La plu­ra­li­tat ben orga­nit­zada és una vir­tut. El moment actual reque­reix molta intel·ligència col·lec­tiva, en què tot­hom és neces­sari, fins i tot tre­ba­llant des d’espais dife­rents i alhora com­ple­men­ta­ris. Pot­ser el pri­mer que cal per acon­se­guir estratègies com­par­ti­des és dei­xar de dir contínua­ment que no exis­teix uni­tat per culpa d’aquell o de l’altre, i fixar-se en les mol­tes coin­cidències que exis­tei­xen, rei­vin­di­car-les, i apro­fi­tar-les per cons­truir espais cada vegada més amplis.
La seva pare­lla, Diana Riba, serà la can­di­data ‘de facto’ d’ERC a Europa. Vostè l’ha ani­mada? O més aviat no li fa gaire gràcia que entri també en política?
La Diana fa molt que forma part activa d’un pro­jecte polític que ha estat repri­mit i judi­ci­a­lit­zat, i això està fent que algu­nes per­so­nes assu­mei­xin més res­pon­sa­bi­li­tats, o sim­ple­ment més visi­bles. Fa més d’un any ens van can­viar la vida de manera radi­cal. Des de fa més d’un any la Diana és una per­sona repre­sa­li­ada, i ha assu­mit que en un moment malau­ra­da­ment excep­ci­o­nal toca fer coses excep­ci­o­nals, com ara accep­tar aquesta gran res­pon­sa­bi­li­tat. Les seves capa­ci­tats per afron­tar el repte estan més que demos­tra­des, i serà una gran euro­di­pu­tada.
Per cert, s’acaba de reac­ti­var el Diplo­cat i s’han res­ta­blert totes les dele­ga­ci­ons a l’exte­rior. Han de seguir fent feina per a la inter­na­ci­o­na­lit­zació del procés?
El con­se­ller Alfred Bosch està fent una gran feina al Depar­ta­ment d’Exte­ri­ors, no només recu­pe­rant i reforçant l’estruc­tura des­truïda pel 155, sinó també en la pro­moció de Cata­lu­nya al món, tant de la rea­li­tat social com de l’econòmica, turística, cul­tu­ral, etc. I aquesta feina no només és necessària, sinó que és una obli­gació de qual­se­vol govern. El que no és accep­ta­ble és la cri­mi­na­lit­zació amb objec­tius polítics que s’ha fet i s’està fent d’aquesta tasca.
El jut­jat número 13 acaba de pro­ces­sar 30 per­so­nes més per l’1-O, la repressió no s’atura.
La repressió ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zada no pararà, és aquí i té mol­tes capes. No afecta només els que som a la presó, a l’exili o els milers de pro­ces­sats. Té per objec­tiu esten­dre la por per apai­va­gar una opció política legítima, pacífica sem­pre i democràtica. Vam rebre la notícia estant al tri­bu­nal, la majo­ria de fets impu­tats estan alhora sent jut­jats al Suprem, i aquest és un fet impro­ce­dent, una ano­ma­lia més en aquesta causa gene­ral. La majo­ria dels pro­ces­sats al jut­jat número 13 són cone­guts –alguns, amics meus–, i només puc mani­fes­tar-los la meva estima i soli­da­ri­tat. També vull apro­fi­tar per recor­dar a tot­hom la ini­ci­a­tiva de la caixa de soli­da­ri­tat: cal ser cons­ci­ents que el que volen és repri­mir i escam­par la por, i cal que entre tots ens donem suport.
No els han impu­tat rebel·lió ni sedició. Té algun valor de cara al seu, de judici?
És una incon­gruència més, la ins­trucció del jut­jat número 13 està plena d’irre­gu­la­ri­tats, perquè en rea­li­tat era un procés ad hoc sense fona­ment jurídic per inves­ti­gar per per­se­guir el govern, que s’ha anat ves­tint. La inter­lo­cutòria emesa es fa pràcti­ca­ment de manera directa dels ates­tats de la Guàrdia Civil, sense fil­tre judi­cial, i bona part de les inves­ti­ga­ci­ons que van fer com a poli­cia judi­cial es van fer sota secret de sumari. No han pro­ces­sat ni per sedició ni per rebel·lió, tot i que la ins­trucció va estar oberta durant mesos per aquests delic­tes. És evi­dent que són judi­cis que estan rela­ci­o­nats, en tot cas, la valo­ració sobre la influència entre ambdós, la deixo als nos­tres advo­cats.
Se li està fent llarg el judici? Va segons s’ima­gi­nava o hi ha coses que l’han sorprès?
És un judici llarg, i hem tin­gut una cons­tant incer­tesa sobre la seva durada i el seu desen­vo­lu­pa­ment. Física­ment és cert que esgota, al matí em llevo sobre les sis, a la cel·la, i comença el procés de tras­llat. Arri­bem a dos quarts de vuit a Madrid, pri­mer a l’Audi­en­cia Naci­o­nal, on hem de fer canvi de custòdia, i després al Suprem, on comença la sessió a les deu, que s’allarga nor­mal­ment fins a les set o les vuit de la tarda. En aca­bar fem el mateix camí a la inversa i arri­bem de nou a la presó a par­tir de les nou del ves­pre, tres o qua­tre dies con­se­cu­tius. El que trobo fatigós és no poder veure la llum del sol durant tots aquests dies: sor­tim i arri­bem de nit a la presó; el tras­llat, el fem en una fur­go­neta sense fines­tres, i al Suprem estem en una sala amb les fines­tres tapa­des.
Com es pren els tes­ti­mo­nis cal­cats dels guàrdies civils veient violència per­tot?
Par­len de mira­des d’odi, cons vola­dors, càntics, tan­ques, adhe­sius... Sobre­tot el que han expres­sat són sen­sa­ci­ons, per­cep­ci­ons, opi­ni­ons, que poden ser molt res­pec­ta­bles però, en tot cas, per­so­nals i sub­jec­ti­ves. I ni tan sols apor­ten vídeos en què es pugui veure o con­tras­tar el que rela­ten. No són fets, ni se’n poden con­si­de­rar. Estem en un judici per rebel·lió però dis­cu­tim sobre danys en un cotxe o si la gent can­tava una deter­mi­nada cançó o una altra. Cal recor­dar que sí que hi va haver violència, la que la poli­cia va exer­cir l’1-O sobre una ciu­ta­da­nia pacífica que exer­cia els seus drets, el que no podem pre­ten­dre és rees­criure la història als tri­bu­nals. La fis­ca­lia ja hau­ria d’haver actuat objec­ti­va­ment en aquesta qüestió fa molt de temps, li ha fal­tat valen­tia per defen­sar la veri­tat. El fis­cals hau­rien de ser els garants del com­pli­ment de la lega­li­tat en un procés amb objec­ti­vi­tat, tenen la funció d’esbri­nar els fets cor­rec­ta­ment. Aquí par­tei­xen de la base que som cul­pa­bles, es com­por­ten de manera inqui­si­to­rial i només estan pen­dents que sur­tin a la llum les cir­cumstàncies que ens per­ju­di­quin, no les que ens bene­ficiïn.
Ara fa més d’un any que va tor­nar a la presó. Com ho viu inter­na­ment?
Con­si­dero que la presó és una eina política i forma part de la nos­tra lluita pacífica. Una eina més per evi­den­ciar a tot demòcrata que no és accep­ta­ble la mani­pu­lació que s’està fent del dret penal per repri­mir una ide­o­lo­gia. Ama­gar la política i optar per la repressió no solu­ci­o­narà mai abso­lu­ta­ment res.
El retorn a Madrid devia ser un dels moments més durs...
Més que el retorn o dei­xar de nou Cata­lu­nya, és el fet del tras­llat en si, i tot el que suposa de tràmits, pre­pa­ra­tius, pro­ces­sos, adap­tació a un nou àmbit i per­so­nes, el des­gast físic de la con­ducció i el men­tal de l’adap­tació. És una qüestió que, si no l’has vis­cuda, costa d’enten­dre. Cal dir que les con­duc­ci­ons són el forat negre del sis­tema peni­ten­ci­ari. És on tenen lloc la majo­ria de les arbi­tra­ri­e­tats i mal­trac­ta­ments. No ha succeït en el nos­tre cas, però és un dels molts espais a repen­sar en política peni­tenciària, és una experiència i un tema al qual també dedico alguns capítols en el lli­bre.
Com és la relació amb els altres pre­sos polítics?
Molt bona i estreta. A Estre­mera vaig com­par­tir cel·la, és a dir viure, amb el Joa­quim Forn i el Josep Rull. I després mòdul amb l’Oriol Jun­que­ras. A Lle­do­ners estàvem junts tots els homes, ens vèiem i parlàvem cada dia, però amb la Carme i la Dolors hem estat molts mesos sense poder gai­rebé ni comu­ni­car-nos-hi. Ara amb el judici tenir-les i retro­bar-les ens ha aju­dat a tots. Pas­sem mol­tes hores ple­gats, la veri­tat és que par­lem de tot, ens aju­dem molt els uns als altres, i ho afron­tem col·lec­ti­va­ment.
I amb Oriol Jun­que­ras?
Amb l’Oriol ens vam conèixer en les euro­pees del 2009, era el meu adver­sari polític però de seguida la com­pli­ci­tat es va impo­sar. A Brus­sel·les, al llarg de dos anys, vam com­par­tir nom­bro­ses ini­ci­a­ti­ves fins que va tor­nar a Sant Vicenç dels Horts. Mal­grat la distància, sem­pre ens vam man­te­nir en con­tacte, i després en el govern. Quan el vaig conèixer no podia ni ima­gi­nar el recor­re­gut que pren­drien les nos­tres vides, fins al punt de con­viure en una presó madri­le­nya i afron­tar un judici per rebel·lió. Com­par­tim el futur, tant el per­so­nal com el polític. És un amic, un gran amic.


L’únic que es podria mantenir al Parlament

Després d’un mes a Estremera el novembre del 2017, l’exconseller d’Exteriors Raül Romeva acumula ara 13 mesos seguits més a la presó i se sotmet a un llarg judici que li dona l’ocasió de contestar entrevistes com la d’El Punt Avui. Romeva és el candidat d’ERC al Senat, escó que és compatible amb el de diputat al Parlament, així que d’aquí a poc podria ser l’únic membre del govern legítim que hi manté l’acta, almenys mentre no hi hagi sentència. Ell manté les conviccions fermes, i aposta com sempre pel diàleg.