OPINIÓ
CATEDRÀTIC D’HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA (UAB) - 21 abril 2019 2.00 h

TRIBUNA

Unitaristes, no unionistes

JOSEP MARIA SOLÉ I SABATÉ - CATEDRÀTIC D’HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA (UAB)
“L’uni­ta­risme va lli­gat a la força, a una soter­rada violència. L’uni­o­nisme és propi de la con­vivència de per­so­nes i d’idees

És l’afir­mació en què insis­teix dia rere dia l’escrip­tor i pro­fes­sor de la UAB Jaume Medina. En ser un home savi, com deia Ciceró, no s’aïra mai, no s’irrita. Defen­sant el sig­ni­fi­cat de cada paraula situa les coses al seu lloc. Només s’enfu­ris­men els poc intel·ligents, els pro­vo­ca­dors o els fat­xen­des com fan des de l’inici d’aquesta gro­llera cam­pa­nya elec­to­ral els naci­o­na­lis­tes uni­ta­ris­tes espa­nyols. Els qui per qua­tre vots són capaços de pros­ti­tuir amb els seus exa­brup­tes la paraula democràcia i el con­cepte de pen­sar democràtica­ment.

No hi ha con­cep­tes en els uni­ta­ris­tes, només la volun­tat per part de la dreta extrema espa­nyola –el PP, Cs i Vox– com de la dita esquerra –el PSOE– de crear por en l’elec­to­rat per acon­se­guir el vot del temor. Un vot anco­rat en el pas­sat o el medi­o­cre pre­sent en lloc de la lluita per con­que­rir un futur millor. No és casual l’errada per­sis­tent per part dels més diver­sos medis i la immensa majo­ria dels polítics, fins i tot els inde­pen­den­tis­tes, de no des­ta­car la diferència de sig­ni­fi­cat entre uni­o­nista, fet volun­tari, i uni­ta­rista, acció obli­gada. Tenen por dels qua­li­fi­ca­tius dels qui viuen de la inti­mi­dació. De la violència intel·lec­tual o de les represàlies més sub­tils. També d’una manca de coratge dels diri­gents dels par­tits polítics sobi­ra­nis­tes que pro­po­sen un diàleg a cegues, sense res a canvi.

La unió ve des de la lli­ber­tat d’elecció, aquest no és el cas dels cata­lans. Estem lli­gats a Espa­nya des de fa més de tres-cents anys per “derecho de con­quista”. Sem­pre que Cata­lu­nya al llarg de la història ha mani­fes­tat una relació dife­rent amb Espa­nya, la reacció ha estat la força. Via mili­tar, poli­cial, admi­nis­tra­tiva o cons­ti­tu­ci­o­nal. Com l’actual, un cop de judici. Els uni­ta­ris­tes, cal desem­mas­ca­rar-los pel seu nom. Els qui de Cata­lu­nya s’enduen any rere any 16.000 mili­ons d’euros ho fan per poten­ciar un Estat que de manera pràctica i con­cep­tual sem­pre ens va en con­tra.

Els fets són inne­ga­bles. Els uni­ta­ris­tes que ens ame­na­cen amb l’arti­cle 155 per recla­mar el dret a gover­nar-nos per nosal­tres matei­xos, per exi­gir la lli­ber­tat del govern esco­llit a les urnes, el retorn dels polítics esco­llits amb el pes dels vots, ens volen més febles, més lli­gats a interes­sos ali­ens, con­tra­ris als nos­tres interes­sos com a poble.

De l’eco­no­mia, a la cul­tura i la llen­gua, de les inver­si­ons en infra­es­truc­tu­res a la capa­ci­tat de gene­rar riquesa. Apli­cant altre cop el 155 cal­dria sumar un mínim de 1.500 mili­ons d’euros més d’espoli. Els més per­ju­di­cats serien els votants dels par­tits de dreta extrema, que veu­rien dis­mi­nuir encara més els ajuts soci­als, la capa­ci­tat sanitària o l’actu­ació edu­ca­tiva. Quina iro­nia, els més enga­nyats són els més per­ju­di­cats, els votants con­tra els seus pro­pis interes­sos més bàsics.

Els uni­ta­ris­tes no actuen de manera democràtica, no són altra cosa les denúncies judi­ci­als que supo­sen els reves­sos que els han demos­trat a Bèlgica, Ale­ma­nya, Suïssa o Escòcia, o els par­la­men­ta­ris que mos­tren el seu rebuig als llocs més dife­rents d’Europa o del món. A des­ta­car aquí que fins el sui gene­ris pre­si­dent dels EUA, Donald Trump, refe­rint-se a Cata­lu­nya, no ente­nia com Espa­nya volia matar la gallina dels ous d’or. Uni­ta­ris­tes que no saben con­fron­tar idees i con­cep­tes, que des­de­nyen història, llengües i cul­tu­res, idi­o­mes i per­so­nes. Cal­dria veure quina obs­cura raó fa que aitals exal­tats puguin ser hegemònics en expres­si­ons errònies.

L’uni­ta­risme va lli­gat a la força, a una soter­rada violència. L’uni­o­nisme és propi de la con­vivència de per­so­nes i d’idees, de la lli­ber­tat. I aquest no és el cas. Defi­nim-los pel seu nom, són uni­ta­ris­tes. És qüestió de noms, ja ho deia fa anys Joan Fus­ter.