AL CONTRAATAC

ERNEST FOLCH

Editor

Dret a somiar

@ernestfolch


DIJOUS, 21 DE MAIG DEL 2015

El polític és avui un ésser camaleònic, que adopta el color de l'últim arbre que ha trobat. Té por, i per culpa d'això acaba massa vegades caient en la temptació de dir el que ell creu que la gent vol sentir. L'última tendència és l'hiperrealisme, el gènere de moda en la majoria de mítings, entrevistes, tuits i altres gèneres electorals. Ha arribat l'apoteosi de les coses concretes: de sobte els explicaran quantes voreres s'han reformat, els carrils bici que es construiran i el nombre exacte de llocs de treball que es crearan. El polític somiador no només cotitza a la baixa sinó que és ràpidament acusat de demagog i irresponsable.

Si en les eleccions ordinàries els projectes ambiciosos ja són vistos amb desconfiança, en les municipals són directament una bogeria. Perquè es veu que l'alcalde futurible ja només està autoritzat a parlar de les escombraries, la reforma d'un carrer o l'última normativa sobre terrasses. És el moment de parlar dels problemes concrets, se'ns diu, del que de veritat interessa, com si el que és específic fos enemic del que és general. Estirant el fil d'aquest neoconcretisme s'arriba generalment a aquell punt en què s'assegura que les ideologies s'han acabat, que del que es tracta és de solucionar els problemes de la gent. Hi ha la fantasia de reduir el polític a un gestor asèptic que tingui com menys idees millor. En realitat, aquesta construcció hiperrealista, que es vanta de la sinceritat amb l'elector, és l'enèsima parafernàlia -per cert, molt ideològica- que intenta aniquilar qualsevol temptació de voler una societat millor.

La idea superior de Maragall

És curiós que això succeeixi en les municipals i específicament a Barcelona, la ciutat reinventada per un gran somiador anomenat Pasqual Maragall. La profunda i èpica transformació que va viure la ciutat, molt abans que concretar-se en una ronda de Dalt o un estadi olímpic, va ser una visió genial d'una ment meravellosa. Cert, hi havia molts més diners que ara per convertir els impossibles en realitat, però al ciutadà no se'l va seduir amb cap infraestructura sinó directament amb una utopia. Les coses concretes eren fascinants precisament perquè eren la manifestació de les abstractes: tot responia a una idea superior que ho guiava tot. És una paradoxa que l'alcalde Maragall sigui ara reivindicat gairebé per tots quan en el seu moment fins i tot el seu propi partit el va apartar i quan l'única realitat és que molts dels que avui l'invoquen probablement el devien titllar d'insensat, boig o il·luminat. I és que aquesta nova tendència política d'oficinista, de vol gallinaci, diu resoldre molts problemes excepte el fonamental: la il·lusió de creure. Sí, confesso ser un irresponsable, perquè aquest diumenge el meu vot no anirà a qui resolgui el meu últim problema sinó a qui preservi el meu dret més valuós. El dret a somiar
.