A la Cibeles i a tot arreu

 Author Img DIRECTOR ADJUNTO
21/05/2017 03:10

D’un temps ençà, és freqüent que persones representatives del Madrid progressista parlin de Barcelona com la ciutat “que ha estat la punta de llança de les llibertats”, o que “va ser per a nosaltres la referència inequívoca del cosmopolitisme”. Observi’s l’ús no innocent del passat, ja sigui amb la fórmula del pretèrit perfet compost o amb la del pretèrit perfet simple. La qüestió és utilitzar el temps passat per donar a entendre, sense esmentar-ho, que ha plogut molt des de la Barcelona oberta i lliure dels setanta. Al seu torn s’està suggerint, també de manera implícita, que la deriva nacionalista ha empobrit el pols cultural de la ciutat.

Si se li demanen explicacions addicionals, el progressista no català posarà com a exemple –és un dir– l’art: “A Barcelona no hi ha grans exposicions perquè es prioritza el que és local”. Sobre el lideratge de la ciutat en l’edició i en els grans festivals musicals el nostre interlocutor no dirà res.

Podem ser autocrítics i acceptar els errors que s’han comès i es cometen en aquesta Barcelona que busca i no troba el seu model cultural, però és difícil no per­cebre en aquests comentaris l’efecte del que ha estat una pluja fina constant durant més d’una dècada: les portades catalanofòbiques de certa premsa local de Madrid. El missatge sobre els nens adoctrinats i la persecució del castellà ha calat tant que ha donat peu a un discurs sobre opressors i oprimits tan simplista com el dels independentistes que contraposen la “qualitat democrà­tica” catalana a una Espanya que equiparen sense rubor amb la Turquia de Erdogan. El nacionalisme reescalfat se serveix a tot arreu de la mateixa dialèctica bàsica.

Aquesta setmana, per exemple, tenen un motiu de reflexió els qui afirmen que, a diferència de Barcelona, Madrid és una ciutat oberta on no es jutja ningú pel seu origen. Perquè a l’alcaldessa de la capital, Manuela Carmena, se la critica durament per haver acceptat que Carles Puigdemont expliqui demà al Palau de Cibeles els seus plans per a un referèndum. Això després que al president se li tanquessin altres portes a la capital. I no sembla que s’hagi muntat cap escàndol per aquest intent de coartar el dret d’un representant polític a exposar les seves idees, s’hi estigui o no d’acord.

Albert Boadella rubrica la campanya per impedir que Puigdemont expliqui el seu pla independentista
Albert Boadella rubrica la campanya per impedir que Puigdemont expliqui el seu pla independentista (Dani Duch)

Resulta vistosa la participació del dramaturg Albert Boadella en l’acte promogut pel PP –amb la participació de Ciutadans– en contra de la cessió per part de Carmena de les dependències municipals a Puigdemont. “No a Cibeles”, proclamaven divendres els presents al costat d’una bandera espanyola XXL. Sorprenentment, a la mateixa hora, Soraya Sáenz de Santamaría, en to conciliador, posava a disposició de Puigdemont el mateix Congrés dels Diputats.

Si subratllem la presència activa de Boadella en aquell acte és perquè el director teatral que ara demana que es limiti la llibertat d’expressió del president és la mateixa persona a qui milers de catalans van donar suport al carrer el 1978, després que un consell de guerra el condemnés per La . Aquelles manifestacions, amb forta repressió policial, es convocaven en defensa de la llibertat d’expressió...

I tot i així, ens atrevim a aventurar que els qui llavors van ser apallissats pels grisos sortirien una altra vegada a manifestar-se per defensar-lo, per molt que els hagi defraudat l’audaç fundador d’Els Joglars (cal admetre que la seva sàtira sobre els Pujol té encara plena vigència) .

Albert Boadella no va ser expulsat de Catalunya. No va ser mai víctima d’un boicot. Potser el que va passar és que el públic es va cansar que sempre rigués dels mateixos i només dels mateixos.

De la mateixa manera, si algú s’ha atipat del discurs independentista de Puigdemont, només ha d’abstenir-se d’anar demà a escoltar-lo a les dependències que li ha permés llogar l’alcaldessa Carmena, ella sí, la personificació d’el Madrid obert que tant hem admirat i que pensem continuar admirant.