“Estava escrit”, hauria dit un clàssic. Passa que ha trigat anys i panys i ha necessitat una pressió de gegant. En realitat, ningú s'ha alterat i a CDC s'han posat a treballar, no pas per pintar parets: per renovar la casa dels ciments. Amics, amics, no ho eren! Puc dir que des de l'any 1979 que els tracto, no he sentit mai lloar l'un a l'altre.
El líder Manuel Carrasco i Formiguera, instigador d'una selecta, culta, patriòtica i cristiana bombolla, abans de morir afusellat el 1938, ja havia fet forat amb la democràcia cristiana. Aquesta es movia bé a l'Europa occidental. En legalitzar els partits, Núria de Gispert, Joan Rigol i Joaquim Xicoy, després de les eleccions del 1977 i amb el lideratge de Miquel Coll i Alentorn, cercaren l'anuència de Jordi Pujol i Soley i Ramon Trias Fargas per pactar. Ho aconseguiren i al setembre del 1978 es firmà. Ni pacte, ni fusió: coalició!
D'altra banda, un grup d'antics universitaris, joves professors i els simpatitzants esperits nacionalistes que es despertaven d'una llarga dormida, tenien l'olla al foc per coure “un gran partit”, ni d'esquerres ni de dretes ni de centre: progressista, nacionalista, independentista, catalanista, i més, el qual hauria de mirar de dret sols a Catalunya. El que no aportava –no podia fer-ho– era experiència com a partit. S'estrenava en un país que, des de les dues repúbliques dels anys trenta, havia sofert monarquies, dictadures, avalots i una guerra civil. Els desencisos de la gent gran els haurien de contrarestar els encara verges, majoria de futurs lluitadors, catalans de mitja edat i joves il·lusionats amb el projecte. Així va ser i de sempre, el progressisme dels joves de CDC, ha estat el far guia d'aquest partit que no necessitava cap adhesió per a la seva implantació, i molt menys, escoltar les veus cansades dels veterans conservadors de UDC. Què han fet conjuntament els jovents d'ambdós partits per ajudar al col·lectiu: res! Dir-se algun fàstic!
La qual cosa vol dir que l'aliança nasqué xacrosa i no es comprèn com ha pogut subsistir tants anys. Jordi Pujol ha estat un gran president, amb més raons que valentia. De la contra, Coll i Alentorn donà una lliçó de ben fer i estar a uns i altres. No en podia ser d'altra. No podré dir el mateix de l'esverat, xerraire, presumit, madrileny i intel·ligent Josep Antoni Duran Lleida. Passa d'una situació delicada a una altre de perill com un funàmbul. És difícil saber si menteix, exagera o adoba el discurs. No pot durar, perquè no pot canviar.
I en Mas? Mai a un president de la Generalitat se li havien acarat tants problemes en tants fronts, tant complicats i amb tants interessos ocults. Ho aguantarà? Encara té poder per intercalar somriures i bona cara! Escolta un professional, Artur: “Descansa prou bé, mastega a la seva hora i mossega l'orella dels impertinents. Aguanta, President, que no hi ha recanvis.” I què passarà? Amb els veïns que tenim a l'oest pot passar de tot!
