La demolició La Vanguardia en català | 21/06/2015 - 00:00h  José Antonio Zarzalejos Els intèrprets més autoritzats del secessionisme semblen convençuts que la independència de Catalunya -una improbable navegació a Ítaca- requereix molt més deixar anar llast a babord i estribord del vaixell del procés que no pas incrementar-lo a les bodegues per estabilitzar-lo. Gairebé sense reparar en el trànsit, han passat de reivindicar el dret a decidir a reclamar directament la secessió. La liquidació de CiU rau precisament en l'alteració de la naturalesa de l'objectiu que inicialment es perseguia. UDC, encara que trencada en dos després del referèndum de la seva militància diumenge passat, no ha pogut digerir una marxa a ritme frenètic cap a la independència de Catalunya. Podia participar del desig de la plena sobirania del Principat però la volia si la seva consecució s'ajustava a la legalitat i quedava garantida la inserció europea de Catalunya. Des del moment en el qual CDC i el president de la Generalitat van considerar que semblants condicions resultaven heterodoxes segons l'hermenèutica oficial del procés, els democristians han quedat apartats i extramurs del moviment independentista que, lluny de lamentar la pèrdua de l'aportació que suposava Unió Democràtica de Catalunya, s'han felicitat per perdre aquest llast en el procés i ho han fet també que s'hagi carregat una federació que, després, de 37 anys de recorregut històric, responia efectivament i simbòlicament molt més al passat autonomista que al futur d'una Catalunya sobirana a la qual el Govern dóna la benvinguda com si aquesta iniciativa estigués a l'immediat abast de la mà. L'energia del procés sobiranista és ara menys densa que fa uns dies però molt més virulenta i vertiginosa. Es mou amb una inèrcia autònoma que suggereix un cert descontrol i una vocació destructiva. En el seu moment va deixar els socialistes (PSC) tocats i enfonsats, després -en establir el sinònim del dret a decidir amb el dret a la independència- s'ha alienat el suport d'altres sectors de l'esquerra social que s'han instal·lat a l'Ajuntament de Barcelona, i ara ha trencat UDC i dinamitat CiU. Si almenys quedés, emergent i ferm, CDC podria afirmar-se que es mantenia un referent del sistema de partits de la transició, però la llista del president com a alternativa gaullista al desgastat partit que va fundar Jordi Pujol, implica que l'statu quo català ha saltat pels aires mitjançant una explosió política en seqüències successives i no sempre controlades. A menys llast al vaixell, més velocitat, però menor estabilitat en una navegació que no està sent plàcida sinó sobresaltada per galernes i tempestes. La superposició al debat sobiranista a Catalunya d'un altre d'ideològic sobre el model social del país entre les forces polítiques instal·lades i les d'esquerra que comencen a incorporar-se a l'estructura política convencional, dota el procés de més grau d'inversemblança, que s'ha augmentat amb la fallida de CiU, la dissidència d'UDC i els seriosos dubtes que el 27 de setembre sigui la data adequada per celebrar unes eleccions que es pretenen precipitadament plebiscitàries, localitzades al calendari entre les municipals del maig passat i les generals del proper mes de novembre. Pot deduir-se que la determinació més important de l'independentisme és proporcional a la pèrdua de consistència política del procés sobiranista si el que pretén és arribar a finals de setembre vinent amb una majoria tan incontestable com per impulsar el full de ruta de Mas i Junqueras que no ha recollit més firmes de les que el signaren el mes de gener passat. Amb la particularitat que la desagregació de voluntats en aquest procés nodreix les seves opcions opositores, que en aquest cas ja disposen d'una marca que s'ha contrastat el 24-M. Efectivament, Ciutadans podria aglutinar no només els seus propis efectius tradicionals, a més de les fugues que es produeixin del PP i del PSC, sinó també noves bosses ciutadanes que no observen addicions sinó restes i defeccions en el procés polític que hauria de menar -sense explicar com- a la independència catalana. La demolició de la Catalunya política posterior a la transició és més notòria per als que l'observem a mitjana distància que per a aquells que la protagonitzen. Provoca una sensació de vertigen aquesta rotunda determinació de continuar a cop de voluntarisme secessionista cap a un futur que no és de moment cap altra cosa que un desideràtum del qual es van apartant ara els uns i després els altres. I tot això davant la satisfacció kamikaze d'una mena de fonamentalisme que recita com un mantra "millor sols que mal acompanyats", un aforisme que en política pot ser molt quixotesc però sovint resulta perdedor. |
|
|