LA CORTINA DE FUM 
Fa uns mesos vaig descriure Artur Mas com el Django desencadenat del western de Quentin Tarantino. Diu ara que posa el turbo, però ja fa un cert temps que va posar la directa. Això sí, ara va més lleuger de càrrega i a més se sent del tot legitimat per reclamar als altres la part de risc que en justa correspondència, essent coherents amb el seu relat, els tocaria assumir. Ahir el president va posar en valor que, malgrat les moltes dificultats, ell ha persistit en les demandes que li ha fet una part significativa i activa de la societat civil, per ara ser ell qui demani. És la basa que li quedava per mirar de sumar opcions d'èxit a un canvi que vol històric i que si es queda en simple recanvi haurà estat un fracàs. Ara Mas vol que es vegi clar si tothom està disposat a arriscar com ell. ¿La resposta pot ser el silenci i un arbust que s'arrossega solitari, com a les pel·lícules del Far West? Mas té clar que el punt d'inflexió definitiu, el que li cal al sobiranisme per arribar amb opcions d'èxit a les eleccions del 27-S, no vindrà només de la seva mà. Ell ja va posar les urnes quan les potents entitats sobiranistes de la societat civil organitzada li ho van demanar, assumint un resultat electoral advers el 25-N del 2012 i assumint una querella pel 9-N del 2014. Li van demanar apostar al màxim, portar la seva aposta al límit, i ho va fer. Ara a més, per reblar l'aposta i dissipar els dubtes que poguessin quedar sobre el seu compromís, ha arribat a sacrificar una fórmula electoral d'èxit com ho ha estat CiU. Aquest últim pas, en aquest moment decisiu, era inevitable si Mas mantenia el compromís amb voluntat de victòria. Ara podrà fer com Oriol Junqueras, com Miquel Iceta, com David Fernàndez o tants altres que, bo i tenint a casa seva matisos, no tenen qui els desautoritzi a cada pronunciament o iniciativa transcendentals. S'ha tret del damunt allò que Alfredo Pérez Rubalcaba, ja fa un cert temps a Barcelona, va dir en un àpat en petit comitè amb federalistes que era «la gran basa contra el procés»: Josep Antoni Duran i Lleida. He estat i sóc encara avui molt escèptic sobre el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27-S. Així les faran els ciutadans, si hi creuen, si veuen que poden ser un abans i un després. Però perquè això passi (o tingui opcions de donar-se), molts hauran de fer coses significatives i diferents, que marquin una clara línia diferenciadora entre aquests comicis i els seus precedents. Perquè Mas no és el procés i és evident que ell això sol no ho farà. ¿Algú recollirà el guant que va llençar ahir? Els meus dubtes sobre això són els mateixos que tinc sobre les opcions d'èxit del procés en general. I no són pocs |
|
|