POLÍTICA
GIRONA - 21 juny 2016 2.00 h

MARC LAMUÀ

 

CAP DE LLISTA DEL PSC AL CONGRÉS

“El peix al cove s'ha canviat pel processisme”

 “Em fa la sensació que la gent s'ha instal·lat en el procés i que molts l'han convertit en un «modus vivendi»”

 “El PP s'ha recreat en la provisionalitat i l'interinatge i ho ha convertit aquests mesos en estratègia”

JOAN TRILLAS - GIRONA
En clau d'herois de la Marvel, la CUP és com la Mística dels X-Men: vol ser a totes bandes, però a la fi no està a gust en lloc
Els catalans som com un club d'atletisme en pista, i a diferència d'altres disciplines d'equip, aquí correm en solitari
Jacobins també en tenim a Catalunya! A Girona sempre critiquem que quan es fan pressupostos tot es queda a Barcelona
El PP ha jugat amb aquesta situació de provisionalitat i quan li convenia tirava de govern i quan no deia que estava en interinatge
Des de Madrid tenia la sensació que els catalans ens embolicàvem nosaltres mateixos... que ens complicàvem la vida, vaja!

No és que el temps s'hagi aturat des del desembre passat, però tot i que políticament han passat moltes coses, ves per on tornem a estar immersos en unes eleccions al Congrés. Les segones en sis mesos, cosa que en el moment de fer novament una entrevista, a manera de conversa, amb el socialista Marc Lamuà, ens provoca –a tots dos– una sensació de déjà vu. Un fet inèdit, això de les eleccions espanyoles. I pel camí, i en clau catalana: uns pressupostos amb una esmena a la totalitat, un president que voluntàriament se sotmet a una moció de confiança, una CUP fracturada i un escenari polític, en clau espanyola, molt, molt incert.

Certament han passat coses i moltes; tantes, que el 16 de desembre de l'any passat, Marc Lamuà, cap de llista per Girona pel PSC, un dia abans de la publicació de l'entrevista, parlava tranquil·lament amb nosaltres en una cafeteria del barri de Montilivi. Aquell dia ens comentava que passaria –i ho va fer– la jornada de reflexió assegut en la foscor d'una sala de cinema veient l'esperat retorn de la saga deStar Wars amb l'episodi set, El despertar de la força , que s'estrenava l'endemà de la publicació de la conversa. En clau política ens comentava irònicament, i fent una analogia amb el film de la saga de George Lucas, que ningú admet que està al costat fosc, però sí que hi ha gent que ha traspassat línies vermelles, com ara la declaració de desconnexió de l'Estat, que en aquell moment considerava –i considera– un error estratègic enorme. És més, el titular de l'entrevista va ser contundent: “Mengem procés per esmorzar, dinar i sopar.”

Marc Lamuà continua sent el mateix: gran enamorat de la lectura, dels còmics de la Marvel, del cinema, de les bones sèries de televisió, del rugbi, de l'hoquei, de la història i la iconografia, i ara, totalment centrat, del seu compromís i activitat política. Però, en el fons, sí que hi ha coses que no són el mateix, com ara el que ens pot donar la perspectiva. I per què? Doncs perquè Lamuà, que va néixer el 19 de maig del 1980 a Palamós, on va residir fins als 18 anys, ara té un punt de vista diferent perquè, ara sí, ha passejat finalment, si bé només sis mesos, per les catifes vermelles dels salons del centre de l'imperi, a Madrid. Estem davant d'un jove polític, però amb molta experiència des de les bases, la vida del qual es va transformar a la universitat, on sempre diu que se li van obrir les portes al món i a la ideologia. Per fer-ne un breu perfil biogràfic, i abans d'entrar en matèria, podem dir que és fill d'una nissaga de mestres de pura raça: la seva tia besàvia ja va ser mestra a Castell d'Aro; els seus pares són mestres a Palamós; la tieta paterna, també.

Ara, sis mesos després, i prenent un cafè al bar de la cantonada de la seu del PSC a Girona i en espera d'anar a fer la foto per a l'entrevista a la Llibreria 22, a la secció de còmics, no ens podem estar, tot fent un entrant, a manera de pròleg d'un còmic o d'un film, de buscar paral·lelismes entre la situació actual. “De la darrera entrega dels X-Men. X-Men, Apocalipsis, un film de Brian Synger, vostè qui creu que és la CUP”, li pregunto tenint al cap la negativa dels anticapitalistes a donar suport als pressupostos del govern i la profunda crisi interna que s'ha obert, amb dimissions dins la formació anticapitalista. Ell es toca la barba, esbufega una mica, tot pensant –més del que esperava, ho admeto– i, finalment, contesta: “Segurament la CUP vindria a ser com la Mística, perquè sempre vol i dol. Li agradaria estar a totes dues bandes, però no es decideix mai perquè, a la fi, penso que no està a gust enlloc.”

El primer capítol el podríem titular Madrid, capital de l'imperi administratiu. Seria com si, deixant Marvel per passar a DC, Clark Kent deixés el seu Smallville natal per anar a treballar a la gran Metròpoli. És evident que en aquest capítol, Lamuà va deixar la confortabilitat de Girona –amb o sense el tron de ferro– per anar al centre de la península Ibèrica. Ara, doncs, el polític gironí es considera, en part, una mica privilegiat per valorar quina és la situació a Madrid després d'aquest mig any d'incertesa; en aquest sentit no s'estalvia crítiques a l'acció de govern dels populars, destacant que, a la pràctica, no es va moure gaire res aquests mesos: “Madrid, de fet, va canviar molt poc, perquè ha estat en pausa; es va fer molta feina en comissions i el Congrés ja funcionava, però la sensació que jo vaig tenir, i sent la primera vegada, era de permanent provisionalitat excessiva.” Una provisionalitat que critica per l'abús estratègic que se'n va fer: “Un exemple clar és el Pacte de Turquia, on es va veure perfectament que el PP jugava a aquesta situació, obviant responsabilitats d'una manera absolutament descarada.” Dit en altres paraules, i segons Lamuà, el PP actuava com a govern quan li convenia i, quan no, ha fet el paper de víctima d'aquesta situació en espera que el PSOE formés govern o, tal com ha passat, d'unes noves eleccions: “A vegades els del PP ens feien sentir incompetents i era molt indignant tot plegat i crec que aquest joc no era lícit”, i conclou que: “El PP ha jugat amb aquesta situació de provisionalitat; quan li convenia tirava de govern i quan no deien que estaven en interinatge.”

El seu aterratge a Madrid amb responsabilitat com a diputat diu que li va servir també per prendre perspectiva de Catalunya i la seva situació: “Ens trobem en el que ells mateixos remarquen com la capital, un epicentre de poder, el que mou l'Estat; però, miri, la perspectiva va venir més pel fet de ser un punt de trobada, encara que fos breument, de gent vinguda d'arreu de l'Estat”, destaca, deixant molt clar que “en tot moment es tenia clar que Catalunya formava part de l'agenda i em preguntaven amb molt d'interès pel que passava”. Aquest va ser un element important, però també, explica, els dies que era a Madrid i seguia a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials què passava a Catalunya el prisma li canviava: “Des de Madrid es tenia la sensació que els catalans ens embolicàvem la troca nosaltres mateixos... que ens complicàvem la vida, vaja! Vindria a ser com si ens féssim trampes al solitari nosaltres mateixos.” Lamuà queda en silenci uns moments i sembla buscar una idea que exemplifiqui aquest seu punt de vista del tema català. I, la veritat, paga la pena entretenir-s'hi una mica, perquè vaig escoltar d'aquest socialista gironí entre la sorpresa i la hilaritat –amb tots els perdons per endavant–: ”Em vaig sorprendre –deia Lamuà– quan tres persones em van venir a preguntar directament, amb absoluta perplexitat, si realment havíem estat una setmana debatent sobre l'ús de la copa menstrual per sobre dels tampons! Realment quan anaves cap a Madrid el debat de les copes no et sorprenia, perquè era el que es vivia a Catalunya, però quan arribaves a Madrid és quan prenies aquesta perspectiva que et comentava. Semblava evident que en uns moments de gran importància per a Catalunya si un acabava debatent determinats temes, tot plegat no deixava de veure's com una fugida d'estudi. Tot això per acabar pensant que no estàvem fent els deures com a país. Una sensació estranya perquè era la que tenia. Miri, jo vaig tenir un entrenador d'hoquei que quan un jugador de l'altre equip no entrava en joc ens deia: ‘Deixa'l que aquest marca sol.' Feia la sensació que els catalans ens marcàvem sols i que no ens cal cap enemic. Penso que nosaltres mateixos sols ja fem. Els catalans som com un club d'atletisme en pista, i a diferència d'altres disciplines d'equip, aquí correm en solitari. Podríem ser un motor transformador de l'Estat.” Aquí un servidor no es pot estar de dir que això era el que volia fer la Convergència –amb Unió– de Jordi Pujol. Lamuà em corregeix: “Pujol apuntalava l'Estat i tots els estats, però mai va tenir intenció de canviar Espanya.” És aquí on el discurs federalista s'escola, en el sentit que Catalunya té un paper essencial, si més no segons Marc Lamuà, en la reconversió de cinc-cents anys de gestió a la castellana: “Cal parlar clarament perquè s'està dibuixant a Catalunya una imatge d'Espanya que no es correspon amb la realitat. Hi ha una part de l'Estat, i em pot dir naïf si vol, però hi ha tota una Espanya que és molt receptiva amb Catalunya, que la posa en el valor essencial. Miri, als catalans ens agrada posar l'accent en els sectors jacobins de l'Estat i, escolta, no ens amagarem que hi són, com també hi són a Catalunya. No hem d'anar gaire lluny. A Girona sempre critiquem que quan es fan pressupostos tot s'ho queda Barcelona.” Per això no deixa de trencar una llança a favor de Pedro Sánchez per haver mogut fitxa i haver intentat formar govern, convençut de ser una força del canvi.

En tot cas, i quan la tassa de cafè ja és buida i el soroll a la cafeteria és un guirigall, menuts corrent pertot arreu, un no es pot estar de preguntar: “I això del procés, com ho veu?” I aquí no dubta ni un segon: “Miri, hi ha el procés i el processisme.” “I això del processisme què és?”, pregunto. “Doncs la gent –respon– que s'ha instal·lat en el procés, que el converteix en un modus vivendi; seria com anar fent, anar fent perquè això del procés no s'acabi. S'ha substituït el peix al cove pel processisme. I el procés, que és cert que existeix, perquè ha de tenir un punt de sortida i arribada, està tensant la societat catalana. La tensió permanent a què es pot sotmetre tota una societat, pensi, com deia Fontana, que té un temps totalment finit. Pensi, pensi.”

Un historiador serè i tranquil

Marc Lamuà es pot considerar que va ser un estudiant aplicat i sense estridències, que es va treure dues carreres: història, perquè tenia el cuc de ser arqueòleg, però en el procés es va enamorar de la iconografia i va decidir, a més, també fer història de l'art, amb la cirereta d'un doctorat amb una tesi sobre aquest nou amor que ja l'ha acompanyat sempre. Està en política per convicció. No és independentista, sinó no hagués aguantat la diàspora, però això no treu que clama per una solució que suposi un nou encaix entre Espanya i Catalunya.